Bestard Trek FF – Experiència d’una transpirinenca a peu

Un viatge d’un milió de passos entre el mediterrani i el cantàbric con las Bestard Trek FF

Texte i fotografies: Sergio Fernández Tolosa & Amelia Herrero Becker

Sergio Fernández Tolosa i Amelia Herrero Becker, autors de la web www.conunparderuedas.com, ens expliquen com va ser la seva Transpirenaica a peu, per què van decidir seguir una ruta completament lliure i quines sensacions van tenir amb les Bestard Trek FF. Els demanam si tornarien a triar-les per a un viatge similar i la seva resposta va ser:

Per descomptat, a més, literalment estan com noves

Qui més, qui menys, tots sabem que el viatge més inimaginable comença amb un sol pas. Que després, per seguir avançant, només cal donar un altre, i un altre, i un altre més. El que segueix sent un repte inassolible és comprimir una travessia d’un milió de passos en poc més de mil paraules. Més encara si el recorregut es desenvolupa al llarg dels Pirineus, unint la Mediterrània amb el Cantàbric. Entre els dos mars, una infinitat de valls i colls esperen al transpirineísta que avança amb la casa a sobre, cosint l’arrugada i abrupta divisòria de la serralada. Quaranta dies fent-li pessigolles amb els peus i els bastons als camins. Quaranta nits dormint a lloms d’un somni de roca, sota les estrelles.

El primer pas: El com

Encara sabent que resultarà impossible tancar-ho tot en un foli i mig, donem la primera passa i triem la ruta: GR-10 ?, GR-11? o ¿HRP ?. Un altre repte difícil! El millor serà combinar les tres. Així podrem saltar d’un costat a un altre, improvisar el recorregut segons el capritx dels núvols del cel, conèixer una mica de cada vessant, viatjant sempre a la recerca del sol, els passos més alts o fins i tot rondar algun cim si les forces acompanyen i la previsió és favorable.

Enmig dels preparatius, també cal establir algunes bases: durant aquest viatge volem estar el màxim temps en contacte amb la natura i ser el més autònoms possible, tant en equip –durem tenda de campanya, grampons i piolet- com en avituallament. Hem decidit que només ens aprovisionarem en pobles, la qual cosa implicarà anar més carregats i dissenyar la ruta de manera que poguem recalar al menys un cop per setmana en llocs en què hi hagi botiga d’aliments.

La segona casella: El calçat

Abans del cerimonial bany a la Mediterrània i sentir en les plantes dels peus les pedres de la platja de Portbou, ha calgut prendre unes quantes decisions. Una de les més importants és la del calçat. La motxilla pesarà bastant amb tot el material i el menjar necessari per poder cobrir alguns trams sense pobles relativament llargs –d’Andorra a Vielha, per exemple, calculem unes vuit jornades-. Això fa que ens decantem directament per l’opció bota.

Cercam, per tant, una bota polivalent, impermeable, resistent, còmoda i el més lleugera possible, però que al mateix temps transmeti la sensació d’estabilitat i control constant, fins i tot amb la motxillassa carregada de gom a gom. Necessitem que ofereixi l’equilibri ideal entre l’aplom necessari en les baixades per terreny trencat i el dinamisme del pas més lleuger en zones fàcils, que també n’hi haurà.

A la recerca del calçat ideal, vam acudir a Barrabés Barcelona i de seguida ens vam decantar per les Bestard Trek FF. Cèsar, molt amable i expert, ens ajuda a triar i determinar la talla correcta.

Bestard trek FF, primeres impressions

Les vam estrenar només uns dies abans d’iniciar el gran viatge, fent una passejada pels senders del Turó del Carmel, per aquell temps vivíem a la Ciutat Comtal  i vam comprovar que són unes botes molt diferents a les que havíem tingut anteriorment: són fermes, però conviden a anar ràpid. Evidentment, quan ens pengem el pes a l’esquena, la sensació serà diferent, però ara, sense motxilla, tot flueix. El peu es nota realment protegit, com també el turmell. La sola té la rigidesa necessària per a moure’s per terreny abrupte i els seus 700 grams per peu -en talla gran- et fan sentir ràpid en els teus moviments (tenint en compte que és una bota). El sistema de cordat és molt còmode i precís. El Quick-Lock permet ajustar la tensió dels cordons a plaer i a la primera, segons el terreny en el qual ens anem a moure. En els nostres peus -la forma és més aviat estreta-, les FF Trek i FF Trek Lady són com guants.

Cinc setmanes i mitja

Les següents cinc setmanes i mitja passen a convertir-se en una de les experiències viatgeres de les que guardam millor record.

Ja fa diversos anys que cada estiu ens aventuram en un viatge cicloturista en el qual combinam ciclisme, senderisme i algunes ascensions a peu sense dificultat tècnica: de Tortosa a Marrakech passant pel Mulhacén i el Toubkal; de Portbou a Viena a través dels Alps; la pròpia Transpirinenca en bicicleta de muntanya aparcant les bicis als peus d’alguns tresmils per pujar caminant … Aquesta Transpirinenca a peu és el nostre primer viatge llarg sense les nostres estimades bicicletes. Per primera vegada, sentim aquesta dolça i valuosa llibertat de poder arribar als llocs més bonics, remots i solitaris de forma autònoma. De poder dormir, si ens ve de gust, en la mateixa cim de la muntanya. De passar hores i hores, dies i dies, en espais naturals als que en ple segle XXI només es pot arribar a peu. De no haver de tornar sobre els nostres passos per recollir res. De poder sortir per l’altre costat, passar per dalt, viatjar més alt.

El ritme de vida

En un viatge a peu aprens a valorar el temps d’una altra manera. El primer que aparques són les presses. No es tracta d’un exercici de mindfulness ni filosofia zen. És una cosa natural. Una qüestió de supervivència.

Al poc temps de començar, després d’un període d’adaptació que oscil·la d’una persona a una altra, la ment es resintonitza amb la nova realitat. Les coses passen més a poc a poc, però no és un problema. Al contrari. És un somni fet realitat. Slow Life, en diuen. Ja no t’obsessiones per arribar. Senzillament gaudeixes del que tens just davant en cada moment, el que fa que tot sigui més intens. Els petits detalls, les sensacions, els colors, els sons, els sabors, la llum, els insectes, les fulles dels arbres, les flors.

En el nostre cas, vam començar a compassar el ritme vital amb el de la serralada a l’altura del Canigó, que ens rep posseït per les tempestes. Després de diversos dies de marxa per humits boscos de falgueres coberts de molsa, la pluja deixa de ser l’enemic. L’acceptam com a una companya de viatge que ve i va, però que no es queda per sempre.

Quan brilla el sol, aprofitam per marxar més alts, perdre’ns per rutes menys trepitjades i passejar pels cims. I així, ja immersos en el dinàmic i constant puja i baixa del viatge, anam creuant d’una vall a una altra: del Canigó a Puigmal, de Puigcerdà a Andorra, d’Andorra a la Vall d’Aran…

Petjades inesborrables

De tota la ruta, el que més empremta deixa en la nostra escorça cerebral són els sectors més muntanyencs. Els més verges, solitaris i abruptes. Els que només es poden recórrer a peu (però sense necessitat de cordar-se). Sovint, ens decantam per les “cares B” dels grans èxits. Per exemple, esquivam deliberadament el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

En un viatge de tants dies, de vegades els records es barregen i confonen, però vam coincidir en una cosa: ens va encantar començar i acabar a la vora del mar. I ho tornaríem a fer, però és al Pirineu Central on vam gaudir més de la serralada, on ens ve més de gust tornar una i altra vegada per embastar una ruta diferent, no perquè sigui millor, sinó per seguir descobrint nous paisatges dels que et deixen en Bàbia durant hores.

Sobre les Bestard Trek FF, a hores d’ara de la travessa, ens adonam que una bota és bona quan després de tants quilòmetres no t’ha donat cap motiu, per petit que sigui, per pensar el contrari. Senzillament, es comporten de meravella en tots els terrenys.

Impermeables i duradores

Tant en el GR-11, el GR-10 o la HRP, al llarg del viatge ens creuam amb diversos senderistes que fan la ruta a l’inrevés. Identificar-los és fàcil. Es diferencien dels excursionistes d’un dia en la mida de la motxilla, però també a la roba, els cabells, el bronzejat … Potser fins i tot en l’actitud, segurament per allò del ritme vital.

També coneixem alguns transpirineistes que viatgen cap al Cantàbric, amb els quals compartim algunes estones de marxa. Caminant junts, confirmam que en una Transpirinenca a peu, fins i tot cenyint-nos al GR-11, és imprescindible fer servir calçat amb Gore-Tex. Si tens qualsevol indici de dubte “perquè és estiu”, se t’esborra de cop quan veus algú davant teu fent equilibris en va, per travessar una pastura una mica inundada i acabar amb els peus xops.

També observam la importància de la durabilitat dels materials. A la zona d’Osca, ens creuam amb un transpirineísta que ha optat per sabatilles més lleugeres, ja que carrega amb menys equip i s’avitualla en refugis. En arribar a Benasque, ha de renovar el calçat. Fa dies que rellisca perquè el dibuix de la sola ha desaparegut després de tot just dues setmanes de caminada.

Per la nostra part, després d’aquella aventura hem seguit utilitzant les Bestard Trek FF en diverses travessies més breus, com el GR-221, per exemple. Quant a si tornaríem a triar les Bestard Trek FF per a un viatge d’aquest tipus, només podem dir una cosa: és clar. De fet, portaríem les mateixes, ja que tot i que de la nostra Transpirinenca a peu ja fa diversos anys, continuen en plenes facultats, a punt per emprendre un altre viatge d’un milió de passos.

Prem aquí per a més informació sobre les Bestard Trek FF

Prem aquí per a més informació sobre les Bestard Trek Lady FF

Fitxa de la travessia

Inici: Portbou.
Final: Hendaya.
Època de l’any: juliol-agost.
Durada: 38 dies.
Itinerari: combinació de GR-10, GR-11, HRP i alguns enllaços per altres sendes.
Orientació: cartografia en paper de l’Editorial Alpina (a Vielha enviam a casa la meitat dels mapes); per estalviar bateria, el GPS el fem servir només en cas de dubte o boira, pel que no vam gravar l’itinerari.
Crònica completa del viatge: www.conunparderuedas.com