Ciclomuntanyisme Andino amb la Bestard Trek Alpine FF
Ciclomuntanyisme Andino amb la Bestard Trek Alpine FF: Projectes somiats
Textos i fotos per Juanjo Alonso «Kapi»
Quan era un xaval col·leccionava els còmics del Capitán Trueno, el Jabato, el Guerrero del Antifaz i la resta de “súper herois” de paper d’aquella època, eren els meus ídols, amb ells viatjava per mars desconegudes a regnes perduts i vivia aventures que solament podia imaginar en somni, estava embruixat per aquells personatges invencibles, encara que estaven carregats de connotacions de l’època com el masclisme, la violència de gènere i la marginació de les dones, que ara seria impensable encaixar en la cultura actual, però llavors tenia deu o dotze anys i tot això estava fora de lloc en el meu univers infantil, devorava una vegada i una altra aquells còmics de mig foli, especialment els còmics del Capitán Trueno i els seus companys de peripècies Goliath, Crispín i la bella Sigrid.
Cada vegada que surto de viatge o començo una expedició per noves serralades, deserts desconeguts o territoris que visito per primera vegada em sento com aquells ídols de la infància, intento imaginar móns i aventures on encara hi ha cabuda per a l’evasió, el descobriment i els desafiaments personals fregant els límits físics i mentals de cadascun, perquè sense canviar de camí sempre arribam al mateix lloc. En els viatges d’aventura és fonamental sortir de la petjada i amb tot el sentit comú possible intentar arribar una mica més lluny i una mica més alt, és la millor manera d’omplir d’intensitat cada instant de la vida. I per això les muntanyes em tenen completament seduït, sempre hi ha possibilitat de marcar nous reptes per a viure moments emocionants i experiències úniques.
Deixant al marge el romanticisme d’un nin somiador que porta diverses dècades perseguint els seus herois de la infància per les serralades del planeta, no deixo de cercar nous desafiaments. El nou projecte que acabo de començar és fer els 14 cims principals més alts dels Andes bolivians, els 14 sostres andins que superen els sis mil metres d’altitud al país dels volcans, els salars i els altiplans. I entre cim i cim recórrer amb bicicleta de muntanya els paisatges d’un territori únic per comunitats que mantenen trets de cultures ancestrals, un muntanyisme net i sostenible per un país perfecte per al ciclomuntanyisme, combinant el millor cicloturisme de muntanya amb ascensions fabuloses en cims de sis mil metres per tota mena de terrenys, gel glacial, penitents, vessants de sorres volcàniques, pendents de 60 i 70 graus i crestes de neus eternes sobre els bells paisatges dels horitzons andins.
Material
Un desafiament important en aquesta expedició ha estat l’elecció de l’equip, sempre cercant l’equilibri ideal entre pes/volum i eficàcia perquè carrego amb tot el material des de la primera pedalada, inclòs l’equip d’alta muntanya, la roba d’altitud, els grampons, el piolet i els bastons. I per descomptat el calçat, havia de portar unes botes lleugeres i còmodes per a les etapes de bici i prou rígides, cramponables i aïllants per a mantenir els peus calents en els cims. I vaig triar les Bestard Trek Alpine FF. A la bici vaig col·locar un pedal de plataforma per a muntanya sense cales amb passadors metàl·lics que faciliten l’ajust de la sola de la bota al pedal, afavorint un pedaleig rodó i eficaç sense perdre el control.
L’Aventura
L’aventura ciclomuntanyenca va començar a Arica, al nord de Xile, i el pla era pedalejar pels deserts i les rutes andines de la preserralada xilena uns dies aclimatant fins a la frontera de Bolívia, a uns 4.800 metres d’altitud, prop del bell llac Chungará. Després seguia fins a la comunitat de Sajama i allà planificaria les ascensions dels cims de sis mil metres que tenia previstes dins del projecte dels 14 sostres de Bolívia. I tot va sortir bastant bé. Arica està a la riba del Pacífic i fins a Sajama van sortir uns 400 quilòmetres i més de set mil metres positius d’ascensió. A la pujada vaig deixar la incòmoda ruta directa que travessa els Andes des d’Arica fins a la ciutat de La Paz i vaig triar camins secundaris per la Ruta de las Misiones i la Ruta del Desierto, que envolten bastant però també conflueixen en la davantera boliviana continuant itineraris més solitaris per pobles aymaras dedicats principalment a la cura de ramats de llames i alpaques. Van ser dies de cicloturisme molt intens, amb vivacs a quatre mil metres complicats pel fred nocturn que podia baixar fins als 15/20 sota zero, tot es congelava a l’alba i recollir el campament i començar a pedalejar era el moment més dur de cada dia, quan portar bon equip és fonamental. Les Bestard Trek Alpine FF anaven fenomenal, en aquests dies usava simplement un mitjó de ciclisme de fil de coure i sempre portava els peus calents. És un model de bota de la línia Fast Forward, adaptada al model Fast & Ligth de l’alpinisme actual, i és molt agradable sentir tanta protecció als peus amb un pes bastant lleuger. En part també perquè el sistema Close Fit System de la canya tot just comprimeix el turmell durant l’activitat.
I així, acostumant a les cèl·lules a treballar amb un oxigen escàs i fred, vaig travessar la frontera de Chungará-Tambo Quemado complint amb els requisits COVID corresponents. Atenció viatgers, a Xile són bastant exigents amb el protocol i convé portar la paperassa ben emplenada. A Bolívia és suficient el certificat de vacunació actualitzat. I per fi Sajama, vaig passar el control del parc nacional i vaig arribar al llogaret al capvespre amb un vendaval de cara tremend. Allà el vent sempre bufa en la mateixa direcció, unes vegades planejava sobre l’altiplà a quaranta quilòmetres per hora sense pedalejar i altres anava més de pressa caminant. Era igual, estava envoltat dels grans volcans bolivians, les piràmides blanques que estava fart de veure en fotos i vídeos i estava al seu costat, als peus del gran Sajama (6.542 m), el cim més alt de Bolívia, provocant emoció, dubtes, pors, inquietud…
De seguida vaig trobar un grup de quatre muntanyencs que pujaven l’Acotango (6.052 m) l’endemà i em van acceptar com a polissó improvisat. Arribava el moment de provar les Bestard Trek Alpine FF en un altre terreny, en l’ambient per al qual havien estat dissenyades. L’Acotango és una dels cims de Sajama que s’usa per a aclimatar, la ruta normal no té dificultat tècnica i per l’altura entra en el catàleg dels sismils bolivians sense necessitat d’aconseguir gran altitud. Als Andes cada cent metres positius per sobre de sis mil metres són molt exigents, especialment a Sajama per la sensació tèrmica inhumana que provoca el vent. L’ascensió em va agradar molt, l’aclimatació amb bicicleta per la preserralada xilena havia funcionat i vaig poder gaudir cada instant plenament. I els peus sempre calents, les botes també responien en altitud, pensava que en sacrificar aïllament a favor de la lleugeresa podia perdre confort i protecció, però en ascensions d’un dia en alta muntanya anaven perfectes. En els cims de Sajama portava un mitjó fi primera capa de merino i un d’alta muntanya de llana merino amb fibra Seaqual i va ser suficient. Les Bestard Trek Alpine FF són semirígides, per a grampons semiautomàtics i porten el sistema de lligat quick-lock, completant una sèrie de prestacions que enamoren quan compleixen la seva funció.
El grup de muntanyencs de l’Acotango no estava ben aclimatat, dos es van donar la volta en el camí i un altre va arribar fins al cim molt just de forces, passant una autèntica penitència en el descens. Tenien previst fer després el Parinacota (6.320 m) però, en vista de les penalitats que van passar, van decidir canviar de plans i fer trekking per la zona per a aprofitar el temps. El Parinacota és un dels grans cims de Sajama i un dels cims més exposats al vent. I també estava en la meva llista, vaig passar un parell de dies de recuperació i vaig preparar la pujada amb un guia local en una jornada. Les previsions de vent anunciaven ratxes de 60/70 quilòmetres per hora en el cim, el límit que tenen allà els guies per a desaconsellar l’ascensió. I com era el límit, decidírem intentar-ho, van anar set hores de pujada fascinant combatent un vent insuportable que intentava doblegar la nostra voluntat en cada instant, sobretot quan acaba el mur de cendres volcàniques i comença l’ascensió pels penitents de gel que formen la gran merenga blanca del cim, cinc-cents metres positius inoblidables per un mur de gel que semblava interminable fins al cim de l’enorme cràter que forma el cim. En aquesta ocasió portava el mateix joc de mitjons però vaig posar una funda de neoprè a les Trek Alpine per si de cas, feia bastant més fred que a l’Acotango, i els peus no van passar fred, ni tampoc calor, van estar en el límit.
Conclusions
En resum, estic molt content amb les botes, van resultar útils, eficaces i segures en tot moment. I les usaré de nou en altres expedicions ciclomuntanyenques i grans cims. En les etapes de bici estava pràcticament segur que anirien bé, no hi ha res més que veure-les, tocar-les i llegir les especificacions, però en alta muntanya tenia dubtes perquè les temperatures en aquesta època poden rondar els 20/25 sota zero en els cims de Sajama. La meva opinió és que han respost bé perquè han estat ascensions d’un dia sense incidents. No soc persona d’estar molt temps aturat i sempre he pogut mantenir els peus calents amb l’activitat. Cal interpretar bé els comentaris i anàlisis que faig d’aquest model en la història que acabo de contar. En aquest cas, portava una idea clara i determinada de fer els cims pel meu estil ciclomuntanyenc del viatge i l’època de l’any, allà acaba d’entrar l’hivern, el clima és fred i sec, amb escasses precipitacions i temperatures molt baixes. Cal estar aturat el menor temps possible perquè el vent és devorador. Dubto que aquest model sigui el més recomanable de Bestard en expedicions que obliguin a estar diversos dies en altitud, dormint en camps d’altura, on cal descalçar-se per a dormir i seria millor portar un model amb botí interior o botes més gruixudes.
Tot el que explico és una experiència personal i subjectiva que s’ha d’interpretar de manera objectiva, valorant el que cadascun pot trobar útil i pràctic segons el seu estil de fer muntanyisme. La muntanya sempre té l’última paraula i qualsevol decisió o idea preconcebuda és inútil sense el permís dels cims, ells són els únics mestres en el seu regne lliure i salvatge.
Juanjo Alonso “Kapi”
