Nova via al Santa Cruz Chico, 5.800m, pel GTAIB
Directíssima Mallorquina (520m, MD+)
Després de dues setmanes d’aclimatació a la Serralada Blanca, durant les quals vam pujar muntanyes com el Vallunaraju, Yanapaccha i Shacsha Sur, vàrem decidir anar una mica més enllà, a la recerca d’una nova obertura. Després d’un dia deambulant entre mapes i llibres des del confort i la calidesa de casa nostra a Huaraz, s’havia fixat al fons de les nostres ments una paret imponent, aïllada i aparentment verge de la qual només disposàvem de dues imatges certament arcaiques. De la nit al dia, aquesta paret va passar de ser una simple idea amb què fantasiejar a convertir-se en el centre de totes les nostres energies. Era la cara oest del Santa Cruz Chico, un pic remot de 5.800 m del qual només es guarda registre d’un ascens allà l’any 1958 i que ara, 67 anys més tard, ens cridava amb forces per ser ascendit per segona vegada.
El dia 7 de juliol a les 06:30 vàrem sortir des de Hualcayan els 5 integrants del grup: Cati Lladó, Tomeu Rubí, Lluís Dietrich, Guillem Anguera i Miquel Àngel Lorente, juntament amb un traginer i els seus dos ases que ens van permetre dur el necessari per a passar els propers 4 dies a la muntanya. Després de cinc hores caminant muntanya amunt creuàrem un coll i vàrem veure per primera vegada el nostre objectiu. Encara quedava lluny, però pareixia que tenia unes condicions adequades per a intentar un ascens.
Diverses hores més tard, arribàrem a una plana situada a uns 4.500m, on instal·làrem el camp base, i ens acomiadàrem del traginer i els seus dos ases. A la nit mentre sopàvem, gaudírem de les darreres llums que il·luminaven el Santa Cruz Chico (centre) i els seus dos germans grans: Santa Cruz Norte (5829m), a l’esquerra i Santa Cruz Grande (6259m), a la dreta.
L’endemà al matí, preparàrem les motxilles amb la intenció de trobar un lloc més proper a la paret on establir el camp avançat. Per raons de seguretat, comoditat i accessibilitat a l’aigua, trobàrem aquest lloc a la riba de la Llacuna Yuraccocha. Després d’instal·lar les tendes, dedicàrem la resta del matí a explorar el camí d’accés fins a la glacera, i des del perímetre cercàrem amb la mirada debilitats a la paret, per on realitzar l’atac al cim l’endemà. Després d’un temps debatent i considerant possibilitats, arribàrem a la conclusió que la millor opció pareixia ser ascendir de la manera més vertical possible, situant-nos en tot moment davall la vertical del cim. Aquell capvespre, mentre preparàvem les motxilles, el silenci era sord i l’aire feixuc. Es podia respirar una tensió estranya, diferent de la que hem experimentat moltes vegades. La incertesa inherent a una paret verge no és comparable a la que se sent en repetir una via. A les 18:00, amb les motxilles preparades i un còctel de sentiments que mantenia els nostres cervells agitats, ens vàrem ficar a les tendes per a intentar agafar el son.
Aquella mateixa nit, a les 00:00, el so esfereïdor de l’alarma ens arranca de la calidesa de la ploma dels sacs. Berenam i ens vestim dins de les mateixes tendes i abans de sortir ens calçam els botins calents de les nostres Bestard Top Extreme Lite, que havien dormit amb nosaltres dins dels sacs. A la 01:00 de la matinada, arrancam amb decisió en direcció a la glacera, seguint les fites que havíem deixat el dia anterior. En arribar a la glacera ens encordam i començam a cercar el millor camí en direcció al peu de la paret. Aquella nit, la Lluna brillava amb força i ens va ajudar a navegar entre les esquerdes i els seracs de la glacera que es mostraven inclements en la immensitat de la nit.
A les 03:30 arribàvem a peu de via. La paret ens va rebre amb una escalada en excel·lents condicions: llargs de neu ferma i gel sòlid, que ens van permetre progressar a un ritme alegre,
tenint en compte que un bon ritme a 5.000m seria considerat una velocitat penosa a menor altitud, on respirar amb llibertat és una cosa que es dóna per fet i no un luxe a l’abast dels més entrenats. Els llargs i les hores es van anar succeint, i a poc a poc la foscor va anar retrocedint a favor de la llum. Seguim a la paret.
El dia brilla amb força però en una cara oest a l’hemisferi sud del planeta ens hem de conformar de veure el sol irradiar el llac i la vall que queden darrere nostre. A dalt, una paret eterna.
Reunió després de reunió no arribam a veure el cim, però aquest ja s’intueix a prop. El sol del migdia comença a treure el cap per damunt de la muntanya per colpejar les nostres cares i evitar que ens dormim.
R11. Encara no ho sabem, però aquest serà el darrer llarg. De cop i volta, la qualitat de la neu es veu enormement deteriorada, i el gel brilla per la seva absència. La progressió s’alenteix de manera patètica i al nostre pas hem de cavar una trinxera a l’ “eix y” per poder pujar. De vegades hem d’ascendir en oposició per la trinxera amb cura de no trencar les seves parets i en altres arrossegar-nos com cucs per rampes de neu d’escassos metres que en aquests moments pareixen interminables.
Per fi, tan esgotats com feliços, a les 16:30 tots estam al cim del Santa Cruz Chico. Gaudim de les vistes i del cim 3 minuts i com a qui li dóna un atac començam el descens.
Vàrem decidir rapelar per la pròpia via ja que pareixia l’opció més segura i ja sabíem què ens trobaríem. La cresta que duu al coll entre el Santa Cruz Chico i el Nord pareix intransitable.
La monotonia que suposa rapelar més de 500 metres de paret i eventualment de nit, veient només allò que il·lumina el feix de llum dels nostres frontals, es converteix en una tasca extremadament tediosa i mentalment extenuant.
La temperatura comença a baixar i el nas i les galtes, al contacte amb l’aire es posen vermelles i les mans se senten fredes en manipular la corda. En canvi, els peus, que s’han mantingut a escassos centímetres de la neu i el gel durant tota l’activitat, segueixen igual de calents que en sortir del sac la matinada passada, la qual cosa no només permet realitzar activitats en ambients gèlids, sinó augmentar-ne el goig mentre es realitzen. Després de cinc hores rapel·lant arribam a la base de la paret. Són les 21:00 i encara hem de tornar sobre els nostres passos fins al confort dels nostres sacs de dormir que ens esperen impacients per abraçar-nos la resta de la nit. La tornada a peu es fa tan soporífera com els ràpels i els pocs recursos cognitius que ens queden disponibles van destinats a no ensopegar i posar el peu amb precisió en cadascuna de les roques del pedregar que duu al camp avançat.
Són les 23:30 i la llum dels frontals ja il·lumina les tendes de campanya. Per fi arribàrem al mateix lloc del que havíem sortit 22 hores i mitja abans. I encara que “només” ha passat un dia i pareix que res ha canviat, nosaltres no som els mateixos que vàrem començar a caminar ahir a la nit. Han estat hores de concentració i esforços col·lectius amb un objectiu comú, durant els quals hem après, patit i gaudit, i que ens han unit més a la muntanya i als nostres companys de cordada.
En aquesta activitat, l’equipament tècnic va jugar un paper clau. Les botes Bestard Top Extreme Lite van ser les nostres aliades en tot moment. Són botes pensades per a l’alta muntanya, lleugeres però robustes, i amb un botí doble que ens va garantir aïllament en una jornada de més de 20 hores. El seu disseny ens va permetre moure’ns amb solvència tant a la glacera com als llargs de gel, sense comprometre la precisió en els suports. Aquesta combinació de comoditat i protecció va ser decisiva per a mantenir la motivació i la seguretat fins al final.
El dia 9 de juliol de 2025, el GTAIB va obrir una nova línia al Santa Cruz Chico, una via de 520 metres i dificultat MD+, a la qual vam batejar amb orgull com a Directíssima Mallorquina. Una ruta que quedarà a la història del grup, i també una prova més que, amb el material adequat i la determinació necessària, les muntanyes més exigents poden convertir-se en escenari dels nostres millors records.
