Bestard Canyon Guide, Mario Gaston ens explica les seves impressions

18 de February de 2021

El calçat sempre ha estat un element fonamental a qualsevol esport

A la muntanya, les botes s’erigeixen com a autèntiques eines de progressió que van més enllà del concepte de peça esportiva. De fet, l’evolució del calçat ha acompanyat les grans fites de la història de l’alpinisme, des de que allà pels anys 40 Vitale Bramani incorporés les primeres botes amb soles de cautxú vulcanitzat (Vibram).

El barranquisme, com qualsevol esport emergent, va arrencar adoptant els materials que ja existien en el mercat: neoprens de busseig, arnesos d’escalada, cordes d’espeleologia … però, es va deixar en un segon pla el calçat, el qual era suplert per qualsevol cosa que tinguéssim a casa a punt de rebutjar. Perquè clar, no anaves a ficar a l’aigua les teves caríssimes botes d’alta muntanya! Així que en aquell temps el calçat per excel·lència va ser suplert majoritàriament per sabatilles i botes usades que trobaven en aquest esport una segona oportunitat.

No obstant això, el barranquisme no és precisament un esport en el qual poguem menysprear un bon calçat. Res més lluny de la realitat. Es tracta d’un mitjà en el qual l’aigua i la humitat creen espais de progressió relliscosos i irregulars on es fa indispensable moure’ns amb equilibri, destresa i seguretat. Un relliscada en segons on, pot sortir cara. Per això, quan el barranquisme ha arribat a la seva maduresa, no ha estranyat a ningú que el calçat es sumés al conjunt de peces esportives especialitzades en aquesta disciplina.

En el meu cas, em vaig iniciar en el barranquisme amb unes botes Salomon de muntanya que mullades patinaven com si les pedres fossin pastilles de sabó. Era el que hi havia … Amb el pas del temps va arribar el primer calçat barranquista. L’era internet i les xarxes socials van oferir espai als primers “influencers” del món mentre tot el col·lectiu estava atent a qualsevol novetat. Ser el primer fabricant et proporcionava un lloc privilegiat en un mercat famolenc de material especialitzat i un públic indulgent davant els defectes dels primers models. Aviat vam descobrir les bondats de gaudir d’un calçat que per primer cop s’adheria a les pedres encara que estassin mullades. La millora esportiva era brutal i va suposar un salt qualitatiu en l’equipació barranquista. Simultàniament es van començar a difondre les primeres activitats d’alt nivell que van servir de referència per a molts i d’estímul per a altres, introduint en la disciplina un biaix esportiu que va transformar al barranquista en un client cada vegada més exigent.

Bestard no va trigar a sumar-se a aquesta tendència, traient al mercat el seu primer model per barrancs, la Canyon Guide, en el qual vaig tenir l’oportunitat de participar com a provador dels primers prototips. Recordo que en aquell temps vaig ser molt dur amb les meves primeres impressions. El que Bestard estava oferint en aquell moment era diferent al que hi havia al mercat. Mentre els barranquistes havien assumit el desgast prematur de les primeres marques i es tiraven a la muntanya amb un calçat d’aproximació per allargar la vida útil de les seves preuades sabatilles de barrancs, Bestard treballava en un model de qualitat, la resistència del qual desterrés qualsevol ombra d’obsolescència prematura.

Va ser a l’any 2005 quan em vaig adonar de la importància que tenia un calçat barranquista resistent i de qualitat. En aquella època hi havia ja tot un inventari de consells i trucs per solucionar els problemes habituals: sivelles trencades, soles desferrades, desgast de la sola, etc … Solucions temporals a problemes habituals i totalment normalitzats. I va ser baixant un barranc durant una expedició a Madeira, quan la sola de la meva bota es va desferrar per complet i sense avís. La fortuna va voler que fos al final de l’expedició, però podria haver estat en el primer barranc o pitjor encara, a la meitat del Joao Delgado, descens de 1.380 metres de desnivell. Aquí vaig veure amb quina facilitat unes botes podien arruïnar-te una activitat.

Des de llavors, he realitzat més de 10 expedicions internacionals

Al Nepal, Perú, Equador o Costa Rica on hem obert mig centenar de barrancs. Entre ells cal destacar el Runchet Khola (2.330 metres de desnivell) o la Cascada de Yumbilla (890 metres d’alçada). També he tingut l’oportunitat de fer barranquisme a Illa Reunió, Suïssa, Açores, Itàlia, França, Nova Zelanda, Madagascar… i he participat en l’exploració del Sistema Lecherines (Osca), on passàvem fins a 5 dies sota terra a gairebé 1.000 metres de profunditat.

En totes aquestes activitats he estat utilitzant la Canyon Guide de Bestard, per ser l’única bota que em garantia la fiabilitat i la polivalència que exigien aquestes expedicions.

Parlem en qualsevol cas d’activitats on les botes han estat fonamentals per progressar per quilòmetres i quilòmetres de sender obert enmig de la selva i explorar innombrables congostos i canyons amazònics. Llocs remots on és impossible trobar qualsevol recanvi. Com a conseqüència de tot això, he trencat desenes de cordons, he arrencat diverses vàlvules i he “destrossat” diverses punteres i soles. Però mai m’han deixat tirat. Aquestes experiències han estat i són el millor banc de proves per a qualsevol fabricant i dono fe que a dia d’avui la Bestard Canyon Guide és una bota pràcticament indestructible.

La Canyon Guide és una bota pràcticament indestructible

Potser, el barranquista habitual pensi que no necessita unes botes indestructibles, perquè no té en ment embarcar-se en llargues i exigents expedicions internacionals. És normal. Però el barranquisme és ja un esport madur que gaudeix dels seus propis materials adaptats i les botes són un dels elements més importants i cars. Per això, com en qualsevol disciplina de muntanya, hauríem d’exigir una vida útil similar a la de les seves homònimes, especialment ara que vivim en un món cada vegada menys sostenible, on la producció massiva i barata va acompanyada gairebé sempre d’una obsolescència precoç i totalment normalitzada.

Si algú s’imagina una cadena de muntatge totalment automatitzada, es decebrà quan posi un peu a la fàbrica. Trobareu als treballadors muntant artesanalment les més de 200 peces que componen cada parell botes.

En aquest sentit, vaig tenir l’oportunitat de visitar les instal·lacions de Bestard a Mallorca. Si algú s’imagina una cadena de muntatge totalment automatitzada, es decebrà quant posi un peu a la fàbrica. Trobareu als treballadors muntant artesanalment les més de 200 peces que componen cada parell de botes. No crec que sigui el sistema més rendible del món. Tampoc crec que fer botes resistents, o facilitar la reparació del nostre calçat usat, millori la seva ràtio de vendes. Podrien canviar la composició de la sola per una més tova i adherent, però implicaria disminuir la vida útil i renunciar al concepte “non marking” que permet protegir les nostres lleres d’aquestes abundants marques negres que deixen altres fabricants, en un context on casualment el col·lectiu parla amb freqüència de sobre equipament, d’usar coles mimetitzades i fins del “ghosting” com a tendència que tracta d’evitar qualsevol empremta generada per la manipulació de l’entorn. Així que aprofito l’ocasió per agrair a Bestard Mountain Boots no només la confiança dipositada en els nostres projectes d’exploració, sinó també el seu compromís per la fabricació sostenible i una pràctica esportiva sense impacte en el medi.

Gràcies per convertir unes botes en el millor amulet dels nostres viatges.