Karakorum – Pakistan Julio 2024, por Juan Gomis Ferraz
Arribada i aclimatació
Després d’un llarg viatge i diversos transbords d’avió, finalment arribàrem a Skardu, porta d’entrada del Karakorum del Pakistan. Durant el vol d’Islamabad a Skardu vam poder veure a poca distància l’impressionant Nanga Parbat de 8.125 m.
Al cap de poc vam aterrar entre muntanyes. Estàvem a 2230 metres on el paisatge és àrid malgrat estar a la vora d’un dels rius més imponents del planeta, l’Indus. Al matí partírem en uns quants 4×4 cap a Askole.
Aproximació
Durant els tres primers dies remuntàrem el riu Braldu, dormint i descansant en successius campaments: Jhola, Paiju i Khorburtse.
Mentre ascendim, a la nostra esquerra, apareixen les magnífiques i impressionants Torres del Trango: El Gran Trango, la Torre sense nom i més enllà i separada per la glacera Dunge, solitària, apareix la paret del Cathedral Peak amb els seus 6.247 metres.
Seguim pel lateral de la glacera i arribam al campament anomenat Urdukas.
A partir d’ara tota la nostra activitat ja serà sobre glaceres a excepció d’alguna grimpada rocosa. La glacera Baltoro té una longitud d’uns 60 quilòmetres i una amplada de fins a 3 quilòmetres en alguns punts. Alhora, al Baltoro desemboquen diverses glaceres: el Godwin-Austen, que flueix des del sud del K2; l’Abruços i diverses glaceres del Gasherbrum. La confluència del Baltoro amb la glacera Godwin-Austen es coneix com a Concòrdia. Caminar per aquestes glaceres és un continu puja i baixa, esquivant llacs, rius, esquerdes i pedres que cauen. El terreny que es trepitja és majoritàriament de roques i pedres de granit arrossegades sobre la glacera, però també gel que apareix per tot arreu. Arribam al camp anomenat Gore-II després de 12 km.
Ens despertam gelats de fred i després de berenar continuam la marxa. Caminant caminant i després de 6 hores i alguna paradeta tècnica arribam a Concordia (35.746253, 76.520402). Al lluny ja veiem tendes de colors groc i vermell, i al fons, com una estàtua gegantina, el Gasherbrum IV, imponent amo i senyor de la zona, flanquejat a ambdos costats pel pic Mitre a la dreta, i a l’esquerra el pic Marble.
El capvespre es va aclarir prou per poder distingir de lluny l’imponent K2 i el Broad Peak. Simplement meravellós.
Comença el vuitè dia de travessia d´aproximació. Sortim cap al nostre destí, el camp base del Pastore Peak. Travessam la successió de morrenes i esquerdes. Fins i tot han instal·lat un tram de corda per poder progressar. Ens internam a la glacera Godwin-Austen, que ve des del K2, i avançam aproximadament fins a l’alçada del camp base del Broad Peak. És llavors quan giram cap a l’oest per internar-nos a la glacera Khal khal. Finalment arribam al lloc on se sol establir el camp base del Pastore (35.788314, 76.501641).
Ascens
Dia 9. Ha arribat el dia. El cim Pastore (6.210m.) ens espera. Són les 2 a.m. i després d’un breu berenar emprenem la marxa a través de la glacera Khal Khal.
Creuant ponts de neu i evitant grans esquerdes, ens plantam a la base rocosa del cim i començam a pujar.
Salvam el pendent rocós i passam ràpidament per davall d’una cascada amenaçadora de séracs. Ens plantam a la glacera pròpiament dita del pic Pastore que té dos cims amb una aresta cimera que les connecta. Decidim accedir a l’aresta pujant fent una ruta en zig-zag. Es fa de dia i contemplam la meravellosa imatge amb la glacera esquerdada a la vall i enfront el recent pic nevat Marbre. Seguim avançant i arribam a un punt on en trepitjar la dura capa de neu ens enfonsam. Donam tres o quatre passes més i veiem que està tot igual de podrit sota la primera capa. Una neu pedregada i inconsistent. Decidim canviar de ruta i girar per cercar un recorregut amb la neu millor. Estam a 5.800m.
De sobte escoltam un gran estrèpit uns 200 metres per damunt dels nostres caps i una gran allau de placa ens arrossega vessant avall.
Ens arrossega cap a la vall sense donar-nos l’oportunitat de fer res. Quan per fi s’atura, tots estam enterrats en major o menor mesura. De mica en mica, entre tots, ens anam desenterrant i després de trobar i treure el darrer component del grup que ens faltava per localitzar, vam decidir donar per finalitzada l’aventura. Ens havien caigut a damunt dos terços del vessant de la glacera, que s’havia trencat en placa a gairebé 6.000 metres, davall la cornisa. Aquest 17 de juliol del 2024 vam tornar a néixer. Vam perdre part del material, piolets, bastons, càmeres de fotos i altres coses que quedaran per sempre en aquesta glacera, però en sortírem tots sencers d’allà.
La nostra ascensió acabava en aquelles primeres hores d’un bonic dia amb cel blau i gairebé sense fred a 5.800 metres.
L’endemà s’alça un dia dolent amb vent i nevant contínuament. Començam els 12 km de pujada fins al camp base del K2. Durant hores remuntam la glacera Godwin-Austen i a mig matí arribam al memorial dels caiguts a la muntanya ubicat a la base del K2. Davant nostre apareixen desenes i desenes de plaques col·locades en memòria de muntanyencs morts al K2, el Broad Peak i altres pics, de totes les edats, nacionalitats i èpoques.
La tempesta creix i el fred es fa intens. Començam la baixada de 13 quilòmetres, que se’ns fan eterns, i arribam ben entrat l’horabaixa ja per sopar i mal dormir al concorregut i renouer Concòrdia
Retorn
Ha estat nevant tota la nit amb vent i continua així fins a mig matí, quan per fi el temps millora i ens posam en marxa. Remuntam cap al sud-est la glacera Upper Baltoro i més endavant ens desviam cap al sud i entram a la glacera Vinge. Caminam durant hores i hores per una extensa plana neta de pedres, llisa i agradable.
Sobre un penyal es troba Ali camp (35.664918, 76.512073) a 4.940 metres, darrer refugi on es descansa per a atacar el Pas de Gondogoro a la nit. A les 23 hores començam la marxa.
Remuntam la glacera West Vinge pel vessant orogràfic esquerre en grups amb frontals fins que arriba el moment de creuar-lo transversalment. Un quilòmetre i mig temible, ja que està ple d’esquerdes cobertes de ponts de neu poc sòlids, de neu tova i primavera. No fa fred a la vall i la neu està molt malament. Han marcat el trajecte amb banderoles. Els anam seguint en silenci fins que arribam a l’altra banda. El pendent comença a guanyar altura de manera progressiva i en breu ja passa dels 40º. Arribam a un punt on es posa realment vertical. Apareix la primera corda fixa i ens hi ancoram. El temps empitjora i comença a nevar amb un fort vent. Va clarejant i veiem el que realment ens envolta.
Impressionant paret amb seracs, esquerdes, desnivells i cornises. A l’alba estam al coll a 5.636 m. on bufa un vent intens que ens congela les mans i la cara.
Ràpidament passam el coll. Les primeres desescalades per les cordes fixes són de vertigen. Enfront una impressionant successió de glaceres que baixen desafiant la gravetat.
Ja fa moltes hores que caminam sense menjar ni dormir. Seguim la marxa cada cop més dispersos i al final ja en solitari, una hora rere l’altra per la monòtona morrena. Després d’unes 10 hores de marxa al final apareixen algunes praderies verdes plenes d’edelweiss. Una hora després per fi arribam a Khuspang camp (35.629034, 76.434206) a 4.714 metres.
Ens vam quedar descansant un dia sencer, i seguim baixant recorrent la glacera Gondogoro. Passam pel costat del Laila Peak que s’alça esvelt, imponent i elegant davant nostre.
Premem el pas i arribam a Saicho Camp a 3.428 m després de gairebé 1.300 metres de baixada i 8 hores (35.516719, 76.401607).
L’endemà al matí, a través de camí sorrenc i envoltat de savines, caminam unes tres o quatre hores fins arribar a Hushe i d’aquí, l’endemà tornada en 4×4 a Skardu.
Completam així un dels trekkings i expedicions més impressionants del planeta. Entorn encara verge, poc freqüentat amb un equip de companys insuperable i un staff i portadors fora del comú. Des d’aquí vull reconèixer i exalçar la seva feina. Quina gent més abnegada i servicial!!. Els meus respectes.
Material
El calçat emprat en aquesta expedició ha estat Bestard en totes les variants com en altres ocasions.
Sabates de trekking model Camí: Una gran sabata polivalent, còmoda, resistent i impermeable. Ideal per a descansar els peus després de moltes hores de bota rígida. Tot i el temps que les tenc i l’ús rebut continuen tan bé com el primer dia.
Botes de trekking avançat model Phantom: utilitzada durant tots els dies de trekking i aproximació. Bona adherència amb molt bona transpiració i impermeables. Molt similars al model que feia servir abans, l’Advance K Pro, però a la meva manera de veure, i potser és una cosa subjectiva, una mica més rígides i per descomptat més duradores per la qualitat de la pell i les poques costures. Tot i tenir-les des de fa pocs mesos m’han resultat molt còmodes i adaptables. Perfectes tant en terreny desèrtic i calorós dels primers dies com a les jornades glaçades a gran alçada. Arena, roques, gel, rius… Els peus sempre secs i protegits, inclosos els dies de pluja. Talonera cramponable (semiautomàtics) amb què vaig accedir a tots els camps base. Usades també als Pirineus a l’hivern i a l’Atlas marroquí a l’abril. Perfecte resultat amb ascensions al Ras, Timezguida i Jabel Toubkal a -22ºC.
Botes rígides model Top Extreme Lite: Definitivament el gran encert de tota la travessia. Un producte de gran qualitat, lleuger alhora que càlid i resistent. Sorprèn la lleugeresa, tot i ser doble bota, i adaptabilitat. Apta per a grans ascensions però tan adaptable i còmoda que permet llargues travesses gairebé com si fos una bota de trekking. Ofereix gran llibertat de moviments tot i ser rígides. Amb elles vaig fer l’intent al Pico Pastore,
va suportar una allau, vaig travessar el Gondogoro pass i vaig completar la travessia durant hores i hores sense cap mena de molèsties ni fregament. Les he fet servir amb idèntic resultat aquest hivern al Pirineu amb moltes ascensions en dies realment freds. També usades en travesses hivernals a les serres de Terol.
Un gran producte amb una excel·lent relació qualitat/preu. Sens dubte, un producte a tenir en compte per a hivernals de Pirineus i tot temps a la resta de serralades.
Juan Gomis Ferraz