Estiu al Perú amb Luis Miguel López Soriano i Parvaneh Kazemi

A TRAVÉS DE LES CORDILLERES DE PERÚ

Acabam de tornar d´un llarg periple per les muntanyes del Perú. Juntament amb la meva companya, Parvaneh, hem passat un parell de mesos viatjant i coneixent una mica millor les diferents serralades que travessen aquest meravellós país.

Començam per la més coneguda: La Serralada Blanca, situada al departament d’Àncash, al nord del Perú. En aquests massissos hi ha les muntanyes més populars i visitades del país andí. Un lloc que ja coneixem i on ens encanta tornar.

Tots els estius organitzo, amb l’agència Taranna Trekking, un viatge fotogràfic a alguna serralada del món que destaqui especialment pel seu bell i singular paisatge. Els darrers anys el lloc escollit ha estat el Karakorum, al Pakistan. Aquest any vaig decidir canviar i fer-ho al Perú. Un recorregut circular que envolta una de les muntanyes més belles de la Terra: l’Alpamayo. Nou dies caminant i gaudint de la contemplació de meravellosos nevats, glaceres i barrancs.

Parvaneh i jo ens avançam uns dies al grup, per ultimar els detalls del trekking, i aprofitar per fer alguna ascensió pel nostre compte. Tot just arribam a Huaraz, la capital del departament d’Àncash, decidim dirigir-nos al Vallunaraju (5.686m). Un cim estètic, amb una bonica ascensió, que ens permet gaudir del meravellós entorn d’aquesta serralada i facilitar la nostra aclimatació a l’alçada.

En finalitzar el nostre treball a la Serralada Blanca acompanyam el grup a Lima, on ells tornen a Espanya. Des d’allà nosaltres viatjam al sud del país, amb direcció a Arequipa, la segona ciutat més gran del Perú, situada baix un horitzó muntanyós totalment diferent al del nord. El paisatge d’aquesta metròpoli històrica i pintoresca està dominat per la silueta de tres volcans: Misti, Chachani i Pichu Pichu, que s’aixequen sobre l’àrid paisatge de l’altiplà. En aquests tres cims es concentra gran part de l’activitat de muntanya que es realitza a la zona, principalment a causa de la seva proximitat amb el nucli urbà.

Els nostres plans són adreçar-nos a racons més remots i molt menys visitats. Aquesta motivació ens duu a triar com a objectiu el Coropuna, que amb 6.435 metres és la tercera muntanya més alta del Perú, el volcà més elevat del país i una de les acumulacions glaceres més extenses de la geografia nacional.

Usant transport local, a poc a poc, ens apropam fins al peu d’aquest lloc tan particular. L’entorn que ens envolta està format per un massís de diversos nevats i volcans coberts per una densa capa de gel que s’aixequen al mig de l’erm altiplà, tenyit per tons ocres en fort contrast amb el profund blau del cel.

Després de diverses jornades, en absoluta solitud, carregant les nostres pesades motxilles i gestionant de la millor manera possible l’escassetat d’aigua que hi ha a la zona, aconseguim assolir el punt més alt d’aquesta muntanya tan especial.

Des d’Arequipa el nostre viatge continua cap a Puno i Cusco, la capital de la vall sagrada dels inques. Aquesta regió compta amb una gran afluència de turisme. Machu Pichu, considerada una de les meravelles del món, els valuosos vestigis de la cultura inca i l’època colonial, juntament amb una exuberant natura fan de Cusco i els seus voltants una de les destinacions més turístiques a nivell internacional. Paradoxalment, malgrat comptar amb dues serralades molt excel·lents, com són Vilcabamba i Vilcanota, l’activitat purament de muntanya es redueix dràsticament, en comparació amb altres zones com la Serralada Blanca.

En aquesta ocasió el nostre destí és Vilcanota, una extensa serralada plena de nevats meravellosos i grans superfícies glaceres. Les poques visites que es duen a terme en aquestes muntanyes giren al voltant de l’Ausangate, que amb 6.385 metres és el cim més elevat de la serralada. Malgrat tot, aquesta cimera recull molt poques ascensions cada temporada.

Tenim la sort de comptar com a amfitrió amb Luis Crispín, un guia i traginer local, criat al peu d’aquestes muntanyes, que ha realitzat grans ascensions a les muntanyes més prestigioses del país. Amb ell tenc l’oportunitat d’ascendir el Nevado Caracol, una estètica i esmolada muntanya. També, juntament amb Parvaneh, arribam al cim del Jampa, una talaia privilegiada sobre l’interminable horitzó de Vilcanota.

Després de la nostra incursió a les muntanyes de Vilcanota i algunes inevitables visites turístiques en aquesta regió, tornam a Espanya, amb les motxilles plenes de bons records i nous plans al cap.

BOTES BESTARD

En totes les activitats que hem realitzat aquest estiu, com és habitual, el calçat que hem fet servir ha estat de la marca mallorquina Bestard

TREKKING I APROXIMACIONS

El tipus de calçat que hem usat durant el trekking de diversos dies a la Serralada Blanca i les aproximacions a les diferents muntanyes que hem ascendit, han estat sabates lleugeres però alhora resistents. El terreny on les hem duit ha estat exempt de neu i glaceres.

Parvaneh ha fet servir el model Mestral, una sabata molt polivalent per a diferents tipus de terrenys i molt lleugera. Molt recomanable com a sabata d’aproximació.

Jo he usat el model Bengala. Unes sabates lleugeres però molt robustes que permeten fer front des de senders de mitja muntanya a terreny rocós, més tècnic, d’alta muntanya. M’han acompanyat en molts viatges i trekkings molt intensos a llocs com l’Himàlaia, Karakorum i Andes.

ASCENSIONS

Les ascensions que hem fet als Andes s’han desenvolupat en un terreny d’altitud, entre 5.500 i 6.500 metres. El recorregut i les característiques de les rutes han estat molt variades, principalment glacials. Hem afrontat des de terreny format per pendents moderats de neu a seccions més tècniques amb gramponatge sobre forts pendents de gel i rimaies.

Tots dos hem usat el model Top Extreme Lite. Aquesta bota és ideal per fer servir en altituds que ronden fins als set mil metres. Duen un botí interior que la fan més resistents a climes freds. Tenen una resposta molt bona a terrenys tècnics de neu, gel i mixt. Resulta tremendament versàtil.