Vaquera de Les Costes per Miriam Font

Experiència

Ser vaquera de les Costes és molt més que una feina. És una manera de viure, d’entendre la muntanya i d’aprendre a conviure amb ella cada dia.

Durant 70 dies, la muntanya es converteix en casa meva. Visc allà dalt, en una petita cabana de pedra, sense aigua ni llum, envoltada dels animals i d’una natura que marca completament el ritme dels meus dies. Durant aquest temps, tot es redueix a l’essencial. Aprens a viure amb molt poc i, alhora, t’adones que tens molt més del que necessites.

Ser vaquera de les Costes és llevar-se quan encara és fosc sabent que la jornada no acabarà quan ho digui un rellotge. És caminar durant hores per terrenys exigents, pujar i baixar pendents, travessar fang, pedra i aigua, suportar el fred, la calor, la pluja o el vent. Perquè aquí dalt la natura mana, i els animals no entenen de dies fàcils ni de dies difícils.

No hi ha un interruptor per encendre el llum quan es fa fosc, ni una aixeta per obrir quan necessites aigua. No hi ha moltes de les comoditats que a baix donem per fetes. Però hi ha una cabana que acaba sent casa, el silenci de la muntanya, unes rutines que es tornen imprescindibles i una manera de viure molt més senzilla i intensa.

Ser vaquera exigeix molt físicament, però encara exigeix més mentalment. Hi ha dies de cansament, de preocupació, de prendre decisions ràpides i de continuar endavant encara que el cos et demani parar. Has d’estar pendent dels animals, conèixer-los, observar-los i anticipar-te al que necessiten.

Són 70 dies en què no només treballes a la muntanya: hi vius. T’hi lleves, hi treballes, hi menges, hi descanses i l’endemà tornes a començar. La muntanya deixa de ser el paisatge per convertir-se en el teu dia a dia.

No és una vida còmoda. Però és la vida que he escollit.

Perquè darrere de tot aquest esforç també hi ha moments que ho compensen tot: veure sortir el sol mentre camines entre les vaques, sentir el silenci de la muntanya, contemplar un animal que està bé després d’haver patit per ell o arribar al final d’una jornada esgotada i saber que has fet tot el que estava a les teves mans.

I també hi ha alguna cosa difícil d’explicar: el vincle que acabes creant amb aquell lloc. Després de tants dies vivint de manera tan senzilla, tan a prop dels animals i de la natura, aprens a valorar coses que abans semblaven petites. I descobreixes també una força en tu mateixa que potser no sabies que tenies.

En una feina així, aprens molt aviat que necessites confiar en allò que portes amb tu. Especialment en els teus peus, perquè són els que et porten muntanya amunt i muntanya avall, quilòmetre rere quilòmetre, independentment de com sigui el terreny o del temps que faci.

Per això, quan Bestard em va donar l’oportunitat de provar les botes Kathmandú, les vaig posar directament allà on realment s’havien de posar a prova: en el meu dia a dia.

Han compartit amb mi jornades llargues, desnivells, fang, pedra, humitat i moltes hores de muntanya. I en una feina tan exigent, trobar unes botes amb les quals sentir-me còmoda, protegida i segura ha estat tot un descobriment. Quan portes moltes hores caminant i encara queda feina per fer, aquests detalls deixen de ser petits detalls.

Les meves botes acaben els dies brutes, marcades i plenes de muntanya. I, d’alguna manera, m’agrada que sigui així. Cada marca explica una jornada, un camí recorregut i una part d’aquesta feina que estimo tant.

Ser vaquera de les Costes m’ha ensenyat que les coses que realment valen la pena acostumen a requerir esforç. Que pots viure amb molt menys del que imagines. Que la muntanya no et regala res, però t’ho dona tot.

I que, fins i tot els dies més durs, quan mires al teu voltant, veus els animals tranquils, la cabana de pedra que durant 70 dies és casa teva i aquelles muntanyes que ja coneixes gairebé de memòria, recordes per què ho fas.

I saps que tornaries a escollir aquest camí.

Pas a pas. Dia rere dia.