Sabatilles Bestard Ruta al Volcà Sierra Negra 4580m (Mèxic)  

La meva experiència al Volcà Sierra Negra

Per Pascual Fuster

INTRODUCCIÓ

En aquesta ocasió, m’havia proposat pujar la muntanya més alta de Mèxic, que alhora és el volcà més alt d’Amèrica del Nord, l’Orizaba o Citlaltépetl per als natius, de 5636 m. Tenia un doble atractiu, d’una banda, aconseguir el repte de pujar una preciosa muntanya i de l’altra conèixer un país fascinant que feia molt de temps volia visitar.

L’experiència em deia que pujar una muntanya com l’Orizaba requeria una bona i progressiva aclimatació a l’alçada i em vaig imaginar que per a la marxa d’aproximació i l’ascensió a alguna muntanya propera necessitaria unes sabates lleugeres que em permetessin caminar per terreny variat d’una manera còmoda que a més no em suposessin l’augment de volum i pes en el meu equipatge.

Des de feia molt de temps, m’havia mantingut fidel a la marca Bestard, amb les seves botes he pujat muntanyes a tot el món.

L’any passat vaig pujar el volcà Tunupa de 5432 m., el petit Alpamayo de 5430 m. al massís Condoriri de la serralada Reial i l’Huayna Potosí de 6090 m a Bolívia amb les botes Advance K pro.
El Cervino ho vaig pujar amb les botes Trek Alpine FF. Les botes Alpine Lite K, les he triat per a muntanyes més fredes. Amb elles, he pujat el Sajama 6542 m. a Bolívia, el pic Lenin 7134 m. al Kirguizistan i, per fi, la darrera experiència, l’Orizaba de 5640 m.

Així que vaig cercar entre la varietat de sabates de Bestard unes que reunissin les característiques que cercava per a la fase d’aclimatació abans de l’ascens al volcà Orizaba. Havien de tenir sola Vibram per donar-me una bona adherència i a més ser impermeables. D’entre totes elles vaig triar les sabates Ruta de Bestard, resistents, còmodes i robustes alhora.

La progressiva marxa d’aproximació que m’havia imaginat va resultar ser molt diferent, els guies de muntanya que havíem contractat ens tenien reservada una sorpresa. Només arribar a l’alberg situat al poble de San Miguel de Zapopan, ens van dur al volcà de Serra Negra de 4580 m., situat al costat del seu germà gran l’Orizaba. L’aclimatació a l’altura havia de ser ràpida, la temporada de pujada a l’Orizaba s’acabava i aviat arribarien les tempestes i nevades, els guies i agències ja havien recollit el Camp Alt de l’Orizaba i aviat recollirien el Camp Base.

Més sorpresa va ser el fet que el dia va clarejar amb una insòlita nevada a cotes força baixes, els mateixos guies s’estranyaven que el temps de nevades s’hagués avançat tan prest aquell any. Com que únicament duia les sabates Ruta, vaig decidir complementar-les amb unes polaines i encarar el Serra Negra fins on pogués.

He de dir que en cap moment vaig tenir sensació de fred als peus malgrat l’espessor de neu acumulat i del desagradable temps que ens va fer, amb fortes ratxes de vent i boira contínua. L’ascensió va anar desenvolupant-se sense contratemps, amb tranquil·litat, en tot moment, vaig mantenir els peus secs gràcies al Gore-Tex i a la pell serratge i Cordura hidròfugs, fins a assolir el cim.

L’experiència va resultar molt profitosa, amb aquesta ascensió vaig aconseguir aclimatar-me força bé a l’alçada d’una manera força ràpida, encara que vaig haver de prendre’m una aspirina per al maldecap que em sol donar quan l’aclimatació és molt ràpida. Puc dir que aquest senzill remei és molt útil, sempre que el mal d’alçada no es manifesti d’una forma més severa, ja que el principi actiu de l’aspirina contribueix a liquar la sang i pal·lia els símptomes del mal d’alçada. Si hi afegim una correcta i abundant hidratació tendrem molt guanyat.

L’endemà al matí ja estàvem al Camp Base de l’Orizaba, on vam dormir en tendes de campanya a 4200 m. Els passejos de rigor fins al refugi de Piedra Grande per continuar amb l’aclimatació també els vaig fer amb les sabates Ruta, no era qüestió de posar-me unes pesades botes encara que l’entorn tingués cert gruix de neu.

L’Orizaba, imponent, altiu, carregat de neu com poques vegades es veia, ens esperava. Saber que només disposaràs d’una oportunitat et posa en guàrdia, provocant que els nervis t’esperonen per dins, nervis que has de dominar i utilitzar a favor teu.

La preciosa ascensió, el meravellós clarejar sobre la glacera cimera albirant l’ombra en forma de con sobre l’altiplà que ens envoltava, arribar a la vora del cràter i l’emoció d’arribar al cim, romandran sempre a la meva memòria. Aquestes experiències i sensacions m’impulsen als meus 66 anys a continuar volent pujar muntanyes.