Barranquisme a Illa Reunió per un grup de Mallorca
Vuit dies, una illa volcànica i desenes de metres de parets d’aigua i basalt
El viatge a la Île de la Réunion ha estat molt més que una prova de material: ha estat una experiència de connexió amb la natura, amb els materials tècnics i amb els companys d’aventures.
L’Île de la Réunion és un dels destins més exigents per posar a prova qualsevol equip de muntanya. Durant vuit dies d’intens descens de barrancs, vam poder comprovar fins on arriben les prestacions de les Bestard Canyon Guide (amb la nova sola que millora el desguàs de l’aigua) i les Bestard Wildwater Pro en condicions d’humitat constant, fang que sobrepassava les botes fins gairebé els genolls, roques relliscoses i desnivells extrems tant en les aproximacions, descensos i retorns. En aquesta ressenya comparteixo com han respost dia rere dia, i què les fa (o no) ideals per a aquest tipus d’aventura.
Ni les més de vint-i-quatre hores d’avió van poder amb les ganes d’explorar. Tot just tocar terra, ens vam dirigir cap al primer repte: Fleurs Janes, amb la seva vertical final de cent metres, completament volada La Chapelle, i un retorn duríssim de més de dues hores.
L’endemà toca Bras Rouge integral, més aquàtic que el dia anterior amb tonalitats roges de la roca espectaculars, amb aproximació per selva espessa que ens fa posar els cinc sentits per trobar l’accés…i la sortida.
Tercer dia i tercer barranc, un hors categorie, Takamaka 1. Un espectacle digne de Jurassic Park per rodar-hi una secuela de la pel.lícula, amb el seu retorn amb vint-i-set trams d’escales per poder-ne superar el desnivell de retorn.
El quart dia continuem, aquest cop amb el Dudu. Aquí dubtem del que ens ha agradat més, si el barranc o el retorn, amb passos de quart superior d’escalada, esglaons clavats a les parets verticals, aferrats a les arrels dels arbres…una caminada de tornada que deixa records, en definitiva, pura alegria.
Duim quatre dies a l’illa, cinc de trajecte contant l’anada, i els nostres cossos necessiten descansar, menjar bé, recuperar energia i…com no, eixugar una mica el material, ja que els propers tres dies els dedicarem a dos barrancs cinc estrelles triats per aquest viatge.
Retornem a l’activitat dirigint-nos cap al Ravine Blanch i la seva cascada de gairebé 310 metres. Però no és sols el barranc, l’aproximació de gairebé quatre hores dins selva espessa i amb fang fins als genolls ens fa estar atents per trobar el camí, sort del track que duem al GPS, sinó encara hi seriem cercant. Onze hores d’activitat acabant fusos ens fan decidir per descansar l’endemà.
Aprofitem el segon, i darrer, dia de descans per preparar l’estratègia del dia següent, ja que ens dirigirem cap al barranc dels barrancs: Trou de Fer per Bras Mazerin.
El darrer dia comença ben prest, tot ben organitzat i preparat. Duem molt material i ens enfrontem a l’estrella de la corona de l’illa. Anem complint el timming marcat, inclús una mica millor, gestionem la gran vertical ‘volada’ de Braç Mazerin i continuem endavant, cap a la Caverna del Minotarure. El que la majoria de guies, blogs i informació existent ens indiquen que el barranc es fa en deux jours ho acabem fent en poc més de catorze hores, rebentats, pero dormim a casa dutxats i calentets.
Darrer dia per eixugar-ho tot, el material mullat pesa més i no podem sobrepassar els 23kg que ha de pesar el petate de tornada. Ens quedem amb les ganes de poder anar a fer Cap Blanc, barranc molt més aquàtic i no tant vertical, però aquest, com d’altres, haurà d’esperar a que hi tornem. Tornada a casa i l’endemà a la realitat de tornar als llocs de feina, amb energia buida però esperit ple, satisfets i contents del què hem fet.
A mida de resum
Vam estar vuit dies a l’illa (sense contar anada i tornada) realitzant sis barrancs, amb una mitjana de gairebé 9 hores diàries d’activitat, sent el dia més curt el primer amb cinc hores i el més llarg el darrer amb 14 hores i vint minuts.
Utilitzarem 400 metres de corda de 9mm repartits en 2×115, 1×85, 1×45, 1×25 i 1×15. Les vam recuperar totes a excepció de la de 25 metres (va quedar a qualque lloc del Trou de Fer sense adonar-nos) i un tall a la de 85 metres AL DARRER RESALT DEL TROU! que vam tallar finalment amb una de 55 i una altra de 25 metres.
Duguerem dos models de botes de barrancs: Canyon Guide (amb la nova sola) i Wildwater Pro.
Vam perdre més de 2kg de pes de mitjana.
Vuit dies immers en la natura salvatge de l’Île de La Réunion donen per molt més que una simple aventura. Entre parets de basalt, salts d’aigua de desenes de metres i rius que t’engoleixen amb la seva força tropical, hem descobert no només la bellesa d’un territori únic, sinó també els límits —i fortaleses— del nostre equip. Les Bestard Canyon Guide i les Bestard Wildwater Pro han estat la nostra connexió directa amb un terreny tan dur com fascinant: humitat constant, superfícies relliscoses i llargues jornades de descens que exigien adherència, protecció i comoditat sense concessions.
Des del primer pas dins el primer barranc fins a l’últim salt al Trou de Fer, cada moviment era una prova real. Allà, on qualsevol error pot significar molt, vam entendre perquè aquestes botes són una referència entre els qui vivim el barranquisme com una manera d’explorar el món.
Cada jornada començava amb un camí abrupte entre vegetació densa i acabava amb hores dins l’aigua, descendint torrents infinits, superant roques polides i rampes de basalt cobertes d’una capa de molsa tan bonica com traïdora. Les condicions d’humitat eren constants, i és aquí on les Bestard van demostrar el seu veritable caràcter: l’excel·lent adherència de la sola es convertia en una assegurança de confiança a cada pas, fins i tot quan la roca semblava lliscar sota els peus.
La protecció del turmell i la robustesa van ser clau en els trams més tècnics, on els cops de pedra o els fregaments podien ser inevitables. Malgrat la intensitat del descens, la sensació de comoditat interna es va mantenir constant, gràcies a un ajust precís que permetia seguretat sense rigidesa. Després de jornades llargues, amb hores dins l’aigua, vaig valorar especialment el drenatge eficient i el ràpid assecat: un detall que, quan la humitat és el teu company de viatge permanent, marca la diferència entre acabar el dia amb els peus castigats o preparat per al següent repte.
A mesura que avançaven els dies —i que el cansament s’acumulava—, vaig començar a apreciar la sensació que et dona un material que no falla. Les Bestard no són botes lleugeres en el sentit minimalista, però sí equilibrades: ofereixen la seguretat d’un calçat tècnic de muntanya amb la mobilitat que exigeix el moviment dins l’aigua. En un entorn on la natura posa a prova cada detall, aquesta combinació es converteix en el teu millor aliat.
Mirant enrere, podria parlar de l’adrenalina del Trou de Fer o de la bellesa intacta dels barrancs de Takamaka 1, però el que em queda és la sensació de confiança absoluta. Saber que, passi el que passi, el material respon. I en barranquisme —com a la vida— això ho és tot.
Encara recordo el moment en què vaig treure les botes de la motxilla en arribar a casa després del viatge: brutes però intactes, esperant poder tornar a sortir a descobrir nous barrancs. Durant més d’una setmana el descens de barrancs va posar a prova no només la nostra resistència, sinó també el material que ens acompanyava (botes, cordes, mosquetons, neoprè…), autèntic aliat en un terreny tan exigent com espectacular.
Hem tornat tots, hem tornat sans, férem el que voliem fer, hem tornat amics.
