Activitats al voltant del Cerví – Pascual Fuster

INTRODUCCIÓ

El Cervino per als italians o Matterhorn per als suïssos, és la muntanya perfecta, la muntanya que dibuixa qualsevol nin a qui demanis que dibuixi una muntanya, esmolada, piramidal i amb neu a la part superior.

Ja feia molt de temps que somiava escalar-la, durant anys havia estat realitzant expedicions d’alta muntanya exigents, McKinley o Denali a Alaska, Aconcagua a Argentina, Cotopaxi i Chimborazo a l’Equador, Pic Lenin al Kirguizistan i una llarga llista. També feia uns anys que practicava escalada en roca setmanalment amb amics i sentia que havia arribat el moment de combinar les dues experiències, alçada amb escalada i, com no, el Cervino apareixia com la muntanya perfecta.

L’halo de misteri que l’envolta des de que durant la primera ascensió caiguessin al buit quatre dels set integrants de la cordada. La competició que van establir el 1865 Whymper i Carrel ascendint cadascun des d’un vessant diferent, ha suposat un atractiu més gran per a qualsevol muntanyenc.

Amb una forma absolutament piramidal, el Cerví presenta quatre cares i quatre arestes que convergeixen en una afilada aresta de 85 metres de llargada que uneix els seus dos cims; l’italià o oriental que és el més baix (4.476,4m) i el suís és el més alt (4.477,5m).

Enclavada en el Valais, la població de Zermatt és la més propera per la part suïssa; pel costat italià, Breuil-Cervinia, en el passat anomenada només Breuil.

ELECCIÓ DEL MATERIAL

Per a l’ascensió del Cerví, em vaig plantejar immediatament l’elecció del material més apropiat, per pujar escalant i grimpant 1200 m. de desnivell des del refugi Hörnli i descendir després, havia de pensar en un material lleuger que complís amb totes les exigències necessàries.

Devia renovar el meu casc, motxilla i botes. Sobre el casc i la motxilla no aprofundiré, però bàsicament l’elecció es va basar en que fossin més lleugers i alhora complissin la seva funció amb facilitat.
Per a l’elecció de les botes vaig posar la meva ment en blanc, encara que ja havia experimentat amb èxit en altres expedicions amb botes Bestard, en aquesta ocasió vaig voler començar des del principi i investigar entre les marques existents, quines botes complirien les meves expectatives. Devien ser lleugeres, resistents, aptes per a la col·locació de grampons semiautomàtics amb seguretat, tenir prou aïllament tèrmic en cas de mal temps i llibertat de moviments i adherència en moure’m per la roca.

Després d’un estudi de mercat detingut, em vaig decidir per les botes Bestard Trek Alpine FF. Només pesen 1350 grs/parell i reuneixen la resta de les meves exigències.

ACTIVITATS REALITZADES

L’experiència em deia que per ascendir una muntanya com el Cerví amb els seus 4480 m., requeria una conscienciosa preparació física i una bona aclimatació a l’alçada, així que l’agost del 2020, en plena pandèmia, juntament amb la meva parella Inmaculada García, ens “escapàrem” cap a Pirineus i en completa autonomia realitzàrem un trekking circular preciós de cinc dies pel Parc Nacional d’Ordesa.

Estant als Pirineus, ens va arribar la notícia que tancarien la frontera a Suïssa a causa de la pandèmia, així que sense interrupció, vam córrer cap a Suïssa i vam aconseguir creuar la frontera just la nit anterior al tancament.

Ja a Suïssa, tots dos ascendírem en primer lloc l’Allalinhorn (4010 m.), preciós i fàcil quatremil, amb la fotogènica glacera Trift, a la qual s’accedeix en poc temps des de l’estació del telefèric que utilitzen els esquiadors durant tot l’any. En aquesta muntanya, només hi trobam alguna petita esquerda fàcilment salvable. Les vistes van ser espectaculars i l’activitat anava fent el seu efecte a la nostra aclimatació.

Muntanya més tècnica i perillosa va ser la següent que vàrem ascendir, ens vàrem dirigir al Weissmies (4023m.), la veritat que ens va causar molt de respecte, vàrem passar per davall dels enormes seracs penjats al buit sense pipellejar, seguint un recorregut laberíntic entre ells esquivant grans esquerdes que en ocasions vàrem haver de botar clavant el piolet a l’extrem de l’altre costat.

L’endemà, sense treva, vaig contactar amb un guia de muntanya que ja tenia concertat que m’acompanyaria en l’ascensió al Cerví, i ens dirigírem al Lagginhorn (4010 m.), famós per la seva preciosa aresta est, on ens vam provar. Es tracta d’una aresta molt aèria amb passos d’escalada en roca de grau IVº i nombroses grimpades i destrepades amb ràpels i despenjaments de fins a 25 metres. L’experiència va ser molt gratificant, entre nosaltres va haver-hi bona sintonia i em va ajudar a prendre prou confiança en que seria capaç d’escalar el Cerví.

Per fi va arribar el dia en què em dirigiria cap al Cerví, l’Inma ens va acompanyar fins al refugi Hörnli on vam passar la nit, la previsió del temps era bona per al dia següent encara que quan vàrem arribar al refugi un dens núvol ens impedia veure la part superior de la muntanya. Jo estava impacient per conèixer el tipus de roca a què m’hauria d’enfrontar, així que demanava al guia que comencéssim a escalar el Cervino aquella mateixa tarda fins on consideréssim convenient per familiaritzar-me amb la roca. Vam estar una bona estona escalant el Cerví “abans d’hora” i quan ens va parèixer ens giràrem per passar la nit al refugi. Això també va ajudar a que la meva confiança creixés i les pors i inseguretats desapareguessin.

El guia ja m’havia advertit que a les 12 del vespre quan estiguéssim esmorzant, s’establiria un ordre jeràrquic per a la sortida del refugi quan s’obrís la porta. La nit anterior els guies suïssos van nomenar un líder que seria el que donaria la sortida. Vaig comprendre que l’ordre de sortida era important, ja que els primers en l’ascensió poden llençar involuntàriament pedres sobre els que pugen per davall. Durant l’esmorzar, em vaig situar en un lloc el més proper possible a la porta i sense treure ull del líder escollit. Quan vaig veure que s’aixecava per dirigir-se cap a la porta, un ressort em va aixecar i vaig agafar un dels primers llocs de sortida. De nit, la fila índia es va mantenir sense avançaments fins a la paret, però a partir d’aquí cadascú va dur el ritme.

No em puc queixar, encara que me varen passar uns quants, vaig poder mantenir un ritme força acceptable. Pesava sobre mi una gran responsabilitat, ja que el meu guia m’havia dit que aquell mateix capvespre baixaria fins al telefèric que el duria a Zermat per agafar el seu cotxe i anar a Chamonix ja que l’endemà tenia uns clients de bon matí i els havia de guiar en una nova activitat, realment el meu guia tenia una gran forma física. La idea de pujar el Cerví perquè el meu guia arribàs a temps d’agafar l’últim telefèric va estar present a la meva ment durant tot el temps.

L’ascensió va passar sense incidents, encara que pel meu gust, massa ràpida, m’hauria agradat aturar més per gaudir del que estava fent i de les vistes. No hi va haver interrupcions i sense parar arribàrem als cims, ja que un cop aconseguit el cim suïssa, vam creuar l’esmolada aresta nevada fins a la creu al cim italià on vam fer l’única i breu parada per menjar i beure una mica ràpid i fer alguna de les poques fotos que vaig poder fer.

Si la pujada va ser ràpida pel meu gust, a la baixada es van anar succeint un ràpel darrere l’altre a corre-cuita. Potser el que més em va impressionar va ser baixar el pendent nevat que corona el Cerví després de fer cim, ja que qualsevol error que et fes relliscar suposaria la caiguda de 1200 m. per la vertical cara nord, veure el buit davant teu mentre baixes aquest costerut pendent és una imatge que no se m’oblidarà.

Per fi arribàrem al refugi, amb prou temps per prendre’ns una merescuda cervesa a preu d’hotel de quatre estrelles. El meu guia va aconseguir arribar al telefèric a temps i jo em vaig quedar relaxat a passar la nit per baixar l’endemà tranquil·lament i sense presses.

Totes les activitats descrites als Alps, les vaig realitzar amb les botes BESTARD TREK ALPINE FF de forma molt satisfactòria, sense molèsties, van complir perfectament la seva comesa permetent-me llibertat de moviments, doncs encara que siguin unes botes que et protegeixen del fred, tenen la suficient elasticitat que fan sentir que manes sobre elles i no et fan perdre l’equilibri.

He de dir que sempre recordaré l’experiència de l’ascensió d’una muntanya mítica com el Cerví, doncs encara que ja havia pujat muntanyes més altes i exigents en llargues expedicions, aquesta muntanya em va posar a prova en altres aspectes tècnics i mentals.