Bestard a la vall d’Azzaden

Caminar per alguna cosa més gran que la muntanya

Text i fotos: Edu Lalanda | Malamalama Travels – Maig 2026

Un cop a l’any, a Malamalama organitzam una expedició l’objectiu de veritat de la qual no és a cap mapa: caminam per recaptar fons per a la Fundació CRIS contra el Càncer. Ho feim des del 2023 —vàrem començar al Kilimanjaro— i aquest any va tocar el Marroc. 23 persones, el Toubkal de fons i moltes ganes de suar per una cosa que pesa més que un cim.

I la muntanya, que mai llegeix el guió, va decidir posar-ho difícil. La meteo es va torçar i el cim va deixar de ser per a tothom: només set van seguir cap amunt i van signar una ascensió hivernal molt tardana al Toubkal. Els altres setze baixàrem el pla i pujàrem l’ànim —jo em vaig endur al grup cap a la vall d’Azzaden, aquell racó verd i apartat que es bota la ruta normal del Toubkal—. I vet aquí la gràcia d’un viatge així: el dia que el cim no pot ser, resulta que tampoc cal perquè el viatge tingui sentit. El perquè seguia intacte.

Dies de vall, peus que s’obliden

Les jornades per l’Azzaden van ser de les bones: vall, puja i baixa, quilòmetres de xerrada i gairebé res de patiment tècnic. Per això, no vols res als peus que pesi o que et doni la tabarra.

Jo vaig usar les Speedwave II, la sabata de Bestard: lleugera, àgil, amb aquella petjada que s’oblida… que és just el que demanes quan vols estar amb la gent i no pendent dels teus peus. Vibram a baix, adherència segura a terra i pedra solta, i la sensació d’anar gairebé de carrer per una vall de l’Atlas.

Na Raquel va calçar les Turó Lady. Canya mitjana, pes ploma, la flexibilitat d’una sabata però amb la subjecció de turmell que s’agraeix quan el sender es posa irregular i els dies s’acumulen. Per a una ruta així —còmoda, llarga, exigent només a distància— és just l’eina: protecció de sobres, zero càstig.

El matí que va clarejar de blanc

Fins que la muntanya ens va tornar a recordar qui mana. Va nevar la primera nit, i el matí que tocava pujar a les cascades d’Irhoulidene ens vam despertar amb tot blanc. Un altre paisatge, un altre pla, una altra bota.

Vaig guardar la sabata i em vaig calçar les TR Quantic. És una altra lliga: més bota, més protecció, més aïllament, sense convertir-se en un totxo d’alta muntanya. Peu sec i temperat tota la jornada, adherència ferma en neu tova i roca banyada, i una estabilitat que s’agraeix de debò. I guiant en neu això es nota: amb els peus resolts, el cap es queda amb el grup i no amb on trepitges tu. Pujar cap a Irhoulidene amb la cascada mig gelada i la vall nevada va ser, de fet, l’estampa que tots ens vàrem dur de tornada.

Passos que sumen

Prefereixo no donar-ne la xifra. Em quedo amb una altra cosa: que 23 persones decidissin passar les vacances, les cames i els diners a caminar contra el càncer, i que la muntanya li regategés el cim a bona part del grup sense treure-li ni un gram de motiu. Aquesta és l’expedició que repetim cada any. La que de veritat val la pena guiar.

El calçat no cura, és clar. El seu paper és un altre: dur-te fins on pots aportar i, un cop allà, no estorbar. De la calma de la vall a la neu d’Irhoulidene, això és el que van fer les Bestard. Desaparèixer. Deixar que els peus no fossin tema, perquè el cap estàs en l’únic que importava: caminar, junts, per alguna cosa més gran que la muntanya.