Bestard per les muntanyes del món amb L.M. Lopez Soriano 2022

Un any a través de les muntanyes del món

Textos i fotos per Luis Miguel Lopez Soriano

A pocs dies d’acabar l’any sempre és un bon moment per mirar enrere i recordar els moments viscuts en aquest agonitzant 2022, en què no he deixat de gaudir de les meves dues grans passions: la muntanya i la meva activitat professional amb la càmera.

Tot i totes les dificultats que pot oferir intentar guanyar-se la vida fent allò que a un més li agrada, que per norma general no sol ser ni el més rendible ni el que ofereix més estabilitat. Tanco el curs d’un any ple de moments únics, pels quals no estaria disposat a negociar una altra forma de vida més “estàndard”. Tinc la sensació d’haver fet el que realment volia fer, on volia estar a cada moment.

Així va passar aquest, ara moribund, 2022 donant-me la possibilitat de gaudir de la meva feina i les muntanyes a través de llocs tan meravellosos com: l’Antàrtida, Iran, Pakistan i l’Índia, sense oblidar les belles serralades de la nostra geografia.

Les meves botes Bestard han estat companyes inseparables en tots aquests periples, adaptant-se a les característiques de cadascun dels diferents entorns i condicions.

Luis Miguel Lopez Soriano, Iran

Gener: L’Antàrtida

El cap d’any no es podia presentar de millor manera. Acomiadàvem les darreres hores de 2021 a Punta Arenas (Tierra de Fuego). Sense tenir gaire clar a quina hora ens hauríem de prendre el raïm, a causa del gran canvi horari, però amb la certesa que en uns dies partíem des de l’extrem sud del continent rumb a l’Antàrtida, en un petit veler, a través del pas de Drake.

Com altres vegades em trobava treballant amb la meva càmera en un projecte audiovisual dirigit per Sebastián Álvaro, amb el qual tinc el plaer de treballar habitualment des dels temps de “Al Filo de lo Imposible”.

El pla no podia ser més apassionant, viatjar fins un dels santuaris naturals més excepcionals de la Terra; l’Antàrtida, usant una lleugera embarcació a vela com a transport. Combinant mar, gel i muntanya, sota una llum totalment màgica.

A més de navegar, el nostre vaixell ens serviria com a camp base per fer algunes ascensions a muntanyes tremendament belles i molt poc visitades.

Aquesta vegada l’elecció del calçat era molt important, a causa de les baixes temperatures i la gran humitat. La decisió de fer servir la Bestard Top Extreme Lite va ser definitiva, en ser una bota doble, que ofereix calor i protecció gràcies al seu botí interior. Presentant un disseny lleuger i tècnic.

Les ascensions de muntanya que realitzàrem a l’illa de Melchior, Spigot Peak i el Mount Bancke, ens van brindar un terreny glacial, sotmès a una gran acumulació de neu, tot just transformada, havent d’obrir-nos pas a través d’una empremta molt profunda. El calçat va ser una de les claus per poder realitzar aquesta activitat amb seguretat i confort.

Març/abril: Muntanyes d’Iran

Amb els primers dies de la primavera posava rumb, una vegada més, a Iran. Una terra que forma part de la meva vida de manera molt estreta i especial. Romandria en aquest país gairebé un mes, amb l’objectiu principal d’acompanyar un grup d’amics a l’ascensió del Shir Koh, la muntanya del Lleó, que amb els seus 4.075 m representa el cim més alt de les muntanyes que envolten la ciutat de Yazd . Aquesta ascensió la faria dues vegades en pocs dies. Una per comprovar la ruta, juntament amb la meva companya Parvaneh Kazemi, i la segona per guiar correctament el nostre grup d´amics.

A més del Shir Koh, durant aquestes setmanes, també compartiria amb tres bons amics que venien des d’Espanya l’ascensió fins al cim del Damavand. Cim que amb els 5.610 m representa el sostre d’Iran i el volcà més alt d’Àssia.

El terreny que oferia el Shir Koh es trobava pràcticament lliure de neu i la temperatura no era massa baixa, però el Damavand, a causa de la seva major alçada i gran exposició al vent, encara estava amb un caràcter hivernal. Uns dies abans de la nostra visita les temperatures es desplomaven dràsticament i la força del vent fuetejava amb moltíssima severitat sobre el cim més alt de Pèrsia.

La meva elecció per a l’ascensió al Damavand, gairebé al límit de l’hivern, van ser les botes Bestard Elbrus. Aquest calçat ofereix una protecció elevada contra el fred, mantenint la comoditat d’una bota clàssica d’alta muntanya. Sempre m’ha resultat molt polivalent, emprant-la per a ascensions hivernals i rutes tècniques en diferents condicions de roca, neu i gel.

Per a el Shir Koh empraria les Bestard Mestral. Una sabata lleugera, adaptada a terrenys molt variats. Molt pràctica com a calçat habitual per a tot tipus d’activitats: caminar, enfilar-se, córrer… així com per a viatge i carrer. Segurament és la bota que més temps faig servir al llarg de l’any, suportant molt bé el pas del temps i la gran activitat a què la sotmeto.

Juny/juliol: Karakorum, Pakistan.

La temporada estival començava amb un projecte molt interessant, acompanyar amb la meva càmera l’alpinista asturiana Rosa Fernández en l’intent d’assolir el cim de la segona muntanya més alta de la Terra: el K2, amb el propòsit de fer un documental sobre la seva trajectòria alpinística i humana.

El Karakorum representa una de les destinacions més apassionants per a un fotògraf i videògraf de muntanya. Sens dubte és un dels llocs del món on es concentren alguns dels cims més bells i impressionants de la Terra.

Una expedició al K2, com a cambra d’alçada, suposa sotmetre’s durant un llarg període de temps a condicions adverses a gran altitud. El material, roba i calçat que utilitzo normalment en muntanyes sobre vuit mil metres és molt específic. Per a la marxa d’aproximació, caminant durant molts dies, per un terreny molt accidentat i agrest, com el que ofereix la glacera Baltoro, no dubto en fer servir les meves Bestard Mestral, les sabates més tot terreny que conec. Després de gairebé dos mesos d’expedició, caminant per glaceres i morenes, les Bestard Mestral continuen aguantant.

Agost/Setembre. Muntanyes d’Iran

Una visita més a Iran. Un altre grup d’amics que acompanyarem fins al cim del Damavand, aquest cop pel vessant nord. A l’estiu, les condicions d’aquesta muntanya canvien radicalment davant de la severitat hivernal. Però en qualsevol cas la seva ascensió, tot i no oferir dificultats tècniques, es desenvolupa sobre un terreny d’altitud, gran recorregut, sotmès a ràpids i inesperats canvis en la meteorologia que mai no s’han de subestimar.

Per a pujar per segona vegada el mateix any al Damavand, així com per altres activitats de muntanya que realitzàrem a les serralades Zagros i Alborz vaig decidir emprar les meves sabates Bestard Mestral. Encara semblen mantenir-se en forma després d’una intensa temporada. La seva lleugeresa s’adapta perfectament a les grans ascensions clàssiques, com pot ser el Damavand a l’estiu, i també a altres rutes més tècniques que realitzàrem durant aquests dies, enfilant-nos sobre l’aèria aresta rocosa del Kol Jeno, a les muntanyes Zagros.

A mitjans de setembre tornada a Espanya. Deixo enrere l’Iran amb una terrible sensació de tristesa i angoixa. Després de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, a les mans de forces governamentals, es desencadena al llarg de tot el país la protesta d’una nació que està esgotada d’aguantar la repressió tirànica d’un govern dictatorial. Després de més de cent jornades de protestes les detencions, crims i tortures es multipliquen cada dia. Sota el lema: “dona, vida, llibertat” aquest valent poble continua lluitant cada dia per canviar un destí que no mereixen, que no mereix cap ésser humà sobre la Terra. Torno a Espanya però el meu cor queda a l’Iran, amb l’esperança que alguna cosa canviï d’una vegada.

Novembre. Himàlaia Indi

A les portes de l’hivern es presenta allò que sembla que pot ser el darrer gran viatge de l’any. El motiu principal no és gaire habitual, les noces de la filla d’un bon amic. A principis del mes de novembre posam rumb a Nova Delhi.

Per descomptat, aprofitarem aquest viatge per visitar les muntanyes de l’Himàlaia Indi, al nord del país. Un lloc amb moltes possibilitats d’ascensions a cims molt poc coneguts, fora dels circuits més populars.

Apuram els darrers dies de la tardor, però les copioses nevades, acompanyades d’una temperatura tremendament baixa, atorguen al paisatge un carisma plenament hivernal. Tot i la severitat de les condicions, passam diverses jornades a la muntanya, buscant i descobrint nous objectius per al futur.

La duresa de les condicions hivernals a la serralada de l’Himàlaia em porten a fer servir les Bestard Top Extreme Lite, que ja havia fet servir a l’Antàrtida amb tan bons resultats.

Muntanyes d´Espanya.

Durant tot l’any 2022 els meus passos m’han portat a grans i llunyanes muntanyes, però, per descomptat, durant el temps que he passat a Espanya no he deixat de visitar les meravelloses serralades que tenim al nostre país al llarg de tota la geografia: Guadarrama, Gredos, Pics d’Europa, Pirineus, Sierra Nevada, Mallorca… sempre amb les meves botes Bestard com a companyes inseparables.

Luis Miguel Lopez Soriano