Un estiu a les Muntanyes del Karakorum

Expedció al K2

Text i fotos per Luis Miguel Lopez Soriano

Em sento una persona realment afortunada. Em dedico professionalment a mirar el món a través de la meva càmera, fotografiant i filmant. Comparteixo una gran passió pel meu ofici i alhora pel lloc on realitzo la meva feina: la muntanya. No és una vida estable, on es puguin fer molts plans a llarg termini. Amb un futur sempre incert. Tot té un preu, però sempre he estat disposat a pagar-ho.

De tots els escenaris on es pot desenvolupar la meva feina amb la càmera, sens dubte, uns dels més impressionants i bells són les muntanyes del Karakorum.

La primera vegada que vaig visitar aquesta serralada va ser fa gairebé trenta anys. Amb 22 anys vaig tenir l’oportunitat de descobrir amb els meus propis ulls l’univers de muntanyes i glaceres que s’aixequen entre les fronteres del Pakistan, l’Índia i la Xina, des del cim de l’Hidden Peak (8.068 m). A partir d’aquell moment, vaig quedar totalment enamorat d’aquest meravellós i excepcional racó del planeta.

He tornat moltes vegades. Algunes treballant, principalment a les muntanyes més altes. Però també he gaudit perdent-me entre els racons menys coneguts. Al 1.999 un reduït grup d’amics vam fer el primer intent a l’inescalat Muchu Chhish (7.453m). A través del territori xinès de Sinkiang, el vessant més salvatge d’aquesta serralada, exploràrem el Changtok (7.045m), quedant-nos molt a prop del cim. He visitat i ascendit muntanyes amb prou feines visitades de Shimshal, Panmah, Chiring, Chapur-san… El Karakorum, les seves muntanyes, pobles i cultura sempre m’ha fascinat.

A mitjans de febrer vaig rebre un missatge per Wassap d’Alex Abranov, el director de l’agència russa “Seven Summit Club”. El text era breu i contundent: –“ Hola Luis, ens vam conèixer l’any passat al Broad Peak. Aquest estiu volem fer una pel·lícula al K2. Podries venir per filmar al cim?”. Crec que ni el millor alpinista del món podria ni hauria de tancar un acord professional amb la condició de realitzar la seva feina al cim d’una muntanya com el K2. La meva resposta va intentar ser el més discreta i diplomàtica possible: – “Crec que estic preparat físicament, tècnicament i mentalment, però l’última paraula la tindrà el K2”. A mitjans de juny posava rumb a Islamabad per unir-me a un grup rus amb el propòsit de fer un documental. Entre ells hi havia l’alpinista Sergei Bolomov, una llegenda viva de l’hima-laisme.

La meva funció principal, dins de l’equip de filmació, es concentrava al rodatge en alçada. Tot i que també havia de donar suport a l’equip de dos operadors que recollien tot el testimoni de l’expedició des del camp base. A més del treball amb la càmera tenia la comesa de gravar amb el dron. Una eina imprescindible que des de fa anys incloc a la meva motxilla.

Va ser una temporada marcada per la inestabilitat del temps, amb poques oportunitats. Però finalment vam poder assolir el cim el 28 de juliol. El dia anterior havia pujat molta gent al cim. Nosaltres preferírem esperar un dia més, tot i que el clima empitjorava, per evitar aglomeracions. Des de fa uns anys el K2 també s’ha vist afectat pel sistema d’expedicions comercials que s’ha importat, principalment, a través de les agències nepaleses. Xerpes, cordes fixes i ús d’oxigen, sens dubte, faciliten l’activitat. Malgrat tot, mai no s’ha de perdre el respecte que mereix aquesta muntanya. El dia previ a la nostra ascensió, Hassan, un portador d’alçada pakistanès moria a la perillosa travessia, camí del cim. Una gran tragèdia.

Més enllà de l’emoció de culminar una ascensió com la del K2, la meva satisfacció més gran residia a tenir la sensació d’haver fet una bona feina. Després de gairebé dos mesos al Karakorum, sent testimoni a través de la meva càmera d’un entorn tan meravellós com el que envolta aquesta muntanya, havia aconseguit filmar, durant més de mitja hora, des dels 8.611m de la segona muntanya més alta de la Terra.

Ara ja podia contestar, amb més certesa i rigor, el missatge que Alex Abranov m’havia enviat uns mesos abans: “- …Sí, puc gravar des del cim del K2 per a la vostra pel·lícula.”

Trekking Fotogràfic

Però el final de l’expedició al K2 no suposava abandonar el Pakistan. Després de tornar i descansar dos dies a Islamabad, la capital del país, em tornava a trobar en un autobús, circulant per l’Autopista del Karakorum camí de les muntanyes.

El mes d’agost vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar un grup d’espanyols, organitzat per l’agència Ta-ranna Trek, per fer un trekking fotogràfic a través de Baltoro, una de les glaceres més impressionants de la Terra. Els meus passos em conduïen de nou als peus del K2.

Una de les facetes de la meva feina que més m’agrada és la formació i la divulgació. Compartir i transmetre l’experiència i la passió per la meva feina i les muntanyes amb altres persones sempre em resulta gratificant. En aquesta ocasió vaig tenir l’oportunitat de passar unes jornades meravelloses en companyia d’un grup d’amics, gaudint de la fotografia i l’espectacle increïble que ofereixen els diferents racons de Baltoro.

Bestard Mountain Boots

L’estiu no ha donat gaire lloc per al descans. Gairebé tres mesos vivint, treballant i caminant sobre les muntanyes del Karakorum. En aquest període de temps he recorregut tres vegades la glacera Baltoro. He viscut als peus del K2 durant setmanes, pujant amb la meva càmera fins al cim. Tot el material que he fet servir, tècnic i fotogràfic, ha patit la pressió d’una activitat sense treva.

Sens dubte una de les parts del cos que ha de suportar amb més resistència aquest intens exercici són els peus. Tenir-ne cura, emprant el calçat adequat en cada moment, és la clau per poder dur a terme amb èxit i sense contratemps aquest tipus de projectes.

Des de fa anys tinc la sort de comptar amb Bestard com un dels meus principals i més importants companys de viatge. Excepte les botes específiques per a l’activitat a vuit mil metres, la resta del calçat sempre procedeix de la casa mallorquina. Més enllà de l’amistat i la col·laboració que m’uneix amb ells, he d’estar agraït i reconèixer la bona qualitat dels seus productes. Un calçat adequat és la primera baula que ha de resistir i funcionar adequadament per aguantar la resta de la cadena.

Més enllà de l’amistat i la col·laboració que m’uneix amb ells, he d’estar agraït i reconèixer la bona qualitat dels seus productes

Des de fa uns quants mesos he descobert el model de Bestard AT Quantic, una bota semirrígida que m’ha sorprès molt gratament. Realment és un dels models de bota més versàtils que he conegut. És un calçat que cobreix un gran nombre d’escenaris i èpoques de l’any: trekking, aproximacions, ascensions tècniques, progressió en terreny de gel i neu…

Pot utilitzar-se amb grampons semiautomàtics, oferint la possibilitat de progressió en pendents gelades amb una inclinació molt considerable. M’ha resultat un calçat càlid i confortable per emprar-lo vivint al camp base del K2 (5.000m). Molt còmode i lleuger per caminar sobre un terreny abrupte com la glacera Baltoro, travessant passos com Gondogoro (5.585m)

Després de mesos de gran activitat, pràcticament traient-me-les només per dormir, continuen “sobrevivint” gairebé sense mostrar empremta del desgast que haurien d’haver patit.

Seguiré ficant-les canya!

Luis Miguel Lopez Soriano, Alpinista y cámara de altura