Ascensión al Taulliraju 5.830m Andes de Peru, per Tomeu Rubi y Cati Lladó

Expedició Serralada Blanca, Peru

Text i fotos per Tomeu Rubi

Després d’unes setmanes a Serralada Blanca, Perú, on hem pujat el nevat Urus i el Tocllaraju, a més d’algunes escalades de roca a la trencada Rúrec per aclimatar, ens decidírem a cercar alguna ascensió més tècnica. Són diverses les opcions que havíem valorat des de casa. Hem pogut comprovar que la majoria de nevats estan escassos de neu (alguns vilatans ens indiquen que cada any les temperatures són més altes…) i que la majoria de les rutes que havíem valorat potser no estiguin en bones condicions.

En una visita a l’oficina de guies de Huaraz, quan comentam les nostres intencions, ens comenten que un grup d’argentins (A. Perez, T. Odell, P. Odell i P. Navarro) han pujat el Taulliraju. Bones notícies!!! doncs és una muntanya d’aquelles que en veure-la se’t queda gravada a la ment i aquesta imatge feia mesos que ja s’havia acomodat al meu breu disc dur.

En vermell, ruta Italiana del 1980. En groc variant que realitzem.

No té rutes fàcils d’ascens, tampoc el descens sembla ràpid i senzill. Aconseguim parlar amb els argentins que amb molt bon rotllo ens donen alguns detalls de la ruta.
La ruta triada és l’Esperó Oest de la cara SO, que va ser ascendida per primera vegada per un equip italià format per G. Calgano, P. Perona, U. Vialardi, C. Piazzo, T. Vidoni, i S. De Benedetti al 1980.

Jeff i Alex Lowe la van repetir l’any 1983 en estil alpí. S. House i M. Prezelj van alliberar la ruta l’any 2005. Sembla que no hi ha hagut més ascensions a aquesta ruta abans del 2023.

Ascensió al Taulliraju

El 6 d’agost ens despertàrem cap a les 03:30h al nostre petit campament prop de Punta Unión. Pep Roig, que havia de ser el tercer integrant de la cordada, a l’últim moment decideix renunciar. Reorganitzàrem ràpidament el material i el menjar per adaptar-lo a una cordada de dos formada per Cati Lladó i jo mateix.

Esmorzàrem i cap a les 04:30h ens posam en marxa. La tarda anterior calculàrem que en unes dues hores podríem estar a peu de corredor, on realment comença l’escalada. No comptàvem que aquest matí els núvols estarien tan baixos, això suposa un problema ja que des que som al Perú només alguna tarda apareixien els núvols i amb prou feines hem vist precipitacions. Pot ser que la meteo hagi començat a canviar doncs la temporada ja està avançada…? De totes maneres sortim cap amunt amb l’esperança que els núvols es dissipin i no tenguem problemes per travessar la part baixa de la glacera, plena d’esquerdes, que dóna accés a la ruta. Amb una mica de sort encertam el bon camí i cap a les 06:30h estam a l’inici de les dificultats. No fa gaire fred, progressam ràpid en els primers llargs de corda. Uns 400m més amunt s’acaba el corredor i accedim a l’esperó a través d’un llarg de M6. A partir d’aquí sembla que canvia el terreny de joc, continua sent una combinació de gel i roca, però ara el gel forma fongs suspesos en dubtós equilibri, els quals cal sortejar per trobar la ruta més segura per a progressar en un terreny on les proteccions que emplacem resulten moltes vegades més psicològiques que segures. Per sort les reunions sí que solen ser sòlides.

Des de que començàrem a escalar, s’han dissipat els núvols per moments i això ens ha permès progressar relativament ràpid. A les 14.00h arribàrem al punt on els argentins van passar la nit uns 10 dies enrere. Pensàrem en seguir escalant per aprofitar les hores de llum (unes 4) que ens queden. Com que els núvols no cessen en el seu afany d’embolicar-nos i davant del dubte de si trobarem algun lloc on passar la nit de forma raonable decidim que avui dormirem aquí, aprofitant la feina feta pels col·legues argentins. Cap a les 19:00 comença a nevar, no duim tenda per anar lleugers, aquesta nit encara que usem les nostres fundes de bivac, els nostres sacs començaran a acumular humitat que farà disminuir el volum de la ploma i per tant el seu poder d’aïllament.

04:00h, comença la rutina de posar-se en funcionament. Fondre neu, prendre un te, menjar algunes galetes, amagar el sac, material a l’arnès… i cap a les 05:00h començàrem a escalar de nou. Seguim envoltats pels núvols, només en algun moment s’obre prou com per veure alguns centenars de metres per sobre nostre. Uns 100 metres abans de sortir a l’aresta cimera hem de prendre una decisió. Els argentins ens van advertir que prop d’aquí ens trobaríem amb un serac que segons la seva opinió seria perillós superar. Ells van fer una travessia a l’esquerra per accedir a l’aresta cimera per un corredor (aquest recorregut creiem que coincideix amb una ruta oberta l’any 1988 per una expedició canadenca). Amb la boira no aconseguim veure el serac, però sí que creiem haver localitzat el corredor. Així que encara que hem de rapelar, ja hem superat el punt on hauríem d’haver començat la travessia, decidim optar per evitar el serac. Accedim a l’aresta cimera i començam a cercar un lloc on passar la nit. Haurem d’improvisar una petita plataforma que avui no estarà sobre la neu, això generalment suposa un bivac més càlid. Al contrari del que ens hagués agradat, els núvols ens abandonaven a la nit encara que amb el sol ens tornen a visitar. Cap a les 12:00h del tercer dia d’escalada arribàrem al cim encara que, fins a uns 15m abans, no puc intuir que estam arribant ja que no veiem més enllà d’aquesta distància. Hem estat escalant unes 7h sobre un terreny similar al del dia anterior però tota l’estona sense referències del que ens podia quedar, això sí, només amb una afilada aresta on progressar, com a mínim no existia l’opció d’errar l’elecció del camí…

Com tot el que puja ha de baixar, ens disposam a fer-ho. Evidentment, si la boira ens ha acompanyat fins aquí, no ens deixarà ara que més molesta. Però la cosa sembla senzilla, si els argentins havien baixat per aquí fa només 10 dies, de seguir els seus passos, tot solucionat. Tot i que per seguir els passos d’algú cal veure’ls i nosaltres som capaços de seguir la línia de baixada uns tres o quatre ràpels, uns 200m. A partir d´aquí, com sabrem més tard, hauríem de deixar aquesta línia de baixada per dirigir-nos a l´aresta SSE i amb sort arribar aquest mateix dia a les tendes del campament de Punta Unión. Nosaltres en canvi baixàrem directes a la Glacera E, la qual travessàrem amb força dificultat, doncs està molt trencada, i hem de passar un bivac força fred ja que els nostres sacs han acumulat tanta humitat que amb prou feines ens aïllen de l’exterior. L’endemà, després de buidar-nos el cap per veure com baixàvem d’aquí, vam optar per l’opció potser més curta però també una mica exposada, encara que aconseguirem arribar, aquest cop sí al nostre campament.

Rapel durant el descens, ja ens havíem desviat del camí correcte

Bestard Top Extreme Lite

Per a aquesta activitat Tomeu Rubí ha estat utilitzant el model Bestard Top Extreme Lite de la família High Mountain i que incorpora doble botí per obtenir un major aïllament de les baixes temperatures a alta muntanya. A més de ser una bota tècnica per fer front a aquestes vies d’ascens amb total solvència.